Partida Rol por web

Abans de poder dir res en Tòfol es precipità cap a la trampa.

- ¡Cap de suro! Només pensa amb el que hi té entre les cames... Borinot...

Vaig adelantar-me aprofitant que encara tenia l'espasa a la ma i em vaig preparar per atacar. 

El goblin riu i us mira desafiant. Al sostre veieu que hi ha un forat que s'enfila de manera vertical, d'allà és d'on ha sortit aquest goblin i ara un altra treu el cap.

En Tòfol es va acostar a la figura humana i va fer correr els llums per l'habitació a la cerca d'enemics però va olvidar de mirar el sotre. D'allà caiguè la seva mort. Ni tan sols la va veure venir, ni tingué temps de sentir por o mal... En un tres i no res era en terra, mig mort, veient un llum blanc al final d'un tunel.

- Desgraciat! -cridà fent un bot endavant i atacant amb l’estoc al goblin que havia deixat al seu amic Tòfol a les últimes.

Va ensartar a aquell homenet verdós amb la gràcia i la rapidessa d’una rabosa. Espentant-lo cap un costat es va ficar entre aquell ésser i el Tòfol, mirant-lo amb mala cara i pensant que hauria de rematar-lo.

- Torna-hi si vols espasa, cabrerot! 

L'estoc de la Marieta ensarta el goblin per la panxa. Es mira avall i veu brollar un riu de líquid foscc i enganxifós. Després es mira la Marieta amb els ulls injectats en sang.

-Avui esmorzaré una gnoma! Yiiii!  - es llança contra la Marieta amb l'espasa agafada amb les dues mans. 

Amb la força de l'embranzida fa un semicercle al seu davant que impacta sobre les cames de la Marieta, pelant-li els pantalons, i deinxant una anar un esquitx vermell per sobre dels genolls.

Vaig anar cap el goblin que atacava a la Marieta i vaig colpejar-lo amb la meua cimitarra pero i vaig ensopegar fallant el meu atac. 

Un segon goblin cau del forat del sostre, va armat una espasa i un escut, i ataca directament a en Jarnut tot cridant als cuatre vents YIIIIIAAAAAA.

En Jarnut però, preparat com estava, para el cop amb la seva propia espasa.

En jarnut va aturar l'atac del goblin i va negar amb el cap.

-Bon intent. Ara em toca a mi -va dir.

I va començar a girar con un tornado, arreant una i un altra vegada amb ambdues espases rotant sobre sí mateix.  

El primer cop de l'espasa d'en Jarnut impacta contra la cama del goblin mentre que el segon cop balla per l'aire ben a prop del cap de la criatura verda, però aquesta aconsegueix esquivar-lo. 

Els dos goblins esbufeguen del cansament i es disposen a rebre els vostres atacs. El que està amb la Marieta obre la boca:

- Quiii cojons us panseu qui sou?? - diu en llengua comuna amb un accent molt marcat - Heu arribat al lloc adiquat en il mumant equivoccaaat Yiiiii!

L'altra comença a saltar, mentre pica l'espasa contra l'escut. El so es brutal entre les quatre parets de l'habitació. Tan fort que, de reüll, veiem com la nana obre un ull i mira esgarrifada l'escena. Prova de parlar i cridar, però el drap que té a la boca no li deixa.

En Tòfol caminava cap a la llum i notava el seu cos lleuger. No sentia mal, no sentia por, de fet es sentia millor que mai i allò hagués estat perfecte si tingués a la mà una bona pell de vi. Poc a poc es va acostumar a la lluentor del tunel i va veure que al final es veien més persones, però no eren persones a l'atzar no, eren un bon grapat de dones nues que el somreien i el cridaven de formes encisadores. Pèl-roges, rosses, morenes, n'hi havia de tota casta i totes semblaven estar esperant-lo amb frissor. Va començar a correr cap a elles però havia una cosa que el treia de polleguera , s'estava oblidant d'una cosa, era important, però no la podia recordar.

Hi havia una dona que feia olor a herba, i també altre més baixeta i un tipus gros.... però no recordava on els havia vist. Era important però cada vegada menys.

Al terra veieu en Tòfol que va perdent el color dins el seu bassal de sang. Heu d'actuar ràpid o no sobreviurà.

- Som uns en qui no us haurieu d'haver ficat.

Va llençar una estocada cap avant per punxar a aquella font sagnant de tarquim, però com que havia estat ferida, el moviment no va ser tan ràpid com li havera agradat i aquell maleït es va lliurar.

En aquell moment, Marieta va aprofitar per llançar-se cap al Tofol per intentar ajudar-lo. De camí, va mirar de gaidó a la gnoma, però era més precís per ella ajudar al bard. No podia deixar que es morís el seu primer amic d'aventures i perfecte marejador, que tantes històries li havia contat i tants saquets de monedes l'havia ajudat a aconseguir. 

El goblin va aprofitar el moment que la Marieta  va saltar cap a en Tòfol per clavarli un cop d'espasa amb tota la força que va poder. La va impactar al cap, on li va fer saltar un broll de sang. Després es va encarar cap a la Syndra y va tornar a blandir l'espasa amb molt d'encert clavant-li entre el tros d'armadura de pell que quedava descobert entre el pit i l'espatlla.

Vaig sentir com l'arma d'aquelles fastigoses criatures travessava la meva armadura i les vaig maleir per la seva gosadia.

No solament estaven posant en perill a un bon amic i un amant decent, sinó també a aquella petita amiga a la qual tant apreciava.

Vaig treure el meu escut de fusta i em vaig disposar a rematar al goblin que ens havia atacat a Marieta i a mi. Però aquestes bestioles es movien més ràpid del que semblava.

- Merda.

El segon goblin va tornar a l'atac contra en Jarnut i amb molt d'encert li va clavar l'espasa al mig del tors, molt a prop dels organs vitals. Mentre li clavava el goblin s'amagava darrera l'escut, sabent que, a la següent rebria d'aquella tempesta d'espases que era l'humà.

Una vegada més, el Jarnut es va llançar a ballar aquella dansa de mort pero la ferida el debil.litava i només una de les armes va trobar l'èxit. 

-Marieta! Dona li la poció al Tòfol JA! Necessitem la seva màgia!