Partida Rol por web

Tetsuhiko se dio cuenta de que las palabras de Mai iban por un sendero por el que era mejor no caminar, al parecer esta... reunión tenia mas misterios de los que presentaba en un principio y algunas sorpresas para algunos.

Decidió que era mejor dejar que se enfriaran las cosas y que estos occidentales resolvieran sus disputas ha ver si así podríamos continuar con lo que les avian prometido a su amigo y a él.

Con cierta desconfianza por el desenlace de los acontecimiento decidió que la mejor estrategia era apartarse, cogió su bastón y se apoyo en él con la espalda pegada a la pared.

Tetsuhiko no se fiaba de que la situación pudiera acabar de forma pacifica, así que se apoyó en una pared con su arma bien a mano, alerta por lo que pudiera pasar.

En Doran no entenia massa bé què era el que estava passant. Va tornar a mirar atentament a totes les diferents persones que semblava que estaven igual que ell, però no va trobar cap mirada o gest que el fes agafar confiança, però era l'única esperança que tenia, amb el que va tornar a mirar a la senyora.

- La veritat és que tindria tantes preguntes a fer que no sortiriem mai d'aqui. - Digué amb una veu clara i tranquil·la. - Procuraré obeïr-la de la millor manera que pugui. -

La Keliath mirà a la Mai i deixà anar un profund sospir.

- Vinga Mai, que ja ets grandeta. - contestà amb una fredor que deixà atònit a més d'un i que bufetejà a la pobre noia a la cara, malgrat estar ja acostumada - No tenia sentit, tu sola no hauries pogut fer res. - donà per acabada la discussió, sense donar-li major importància. Estava clar que els sentiments de la Mai eren només una petita inconveniència en el camí del seu misteriós pla...

- Graven és una ciutat bastant especial. - continuà amb l'explicació mirant un altre cop a la resta dels convidats - Com la Mai ha comprovat més d'un cop, no se'n pot sortir fàcilment si un no sap la manera de fer-ho...

Mentre deia aquestes paraules s'aixecà de la seva butaca i s'apropà a una calaixera que hi havia en un racó de l'estància. Obrint un dels calaixos tragué el que semblava un pergamí i, tancant-lo de nou, s'assegué un altre cop a la taula. Lentament el desplegà, revelant el que semblava un mapa de la ciutat, però amb un nivell de detall ínfim fins al punt en què només es distingien els límits de la ciutat i alguns edificis que devien tenir una importància especial. Els voltants, però, tenien un nivell de detall superior, i mostraven els boscos i camins que la rodejaven.

- Haureu de seguir aquesta direcció que us ensenyaré a la sortida. És important que tingueu en compte la direcció i no el carrer, ja que a Graven poden canviar bastant de pressa... Un cop arribeu a les afores trobareu un desmai bastant antic aquí. - digué senyalant un punt en el mapa - Un cop hi arribeu, pareu i mireu a la vostra esquerra. Doneu tretze passes, quatre a la dreta, i set més a l'esquerra un altre cop. Si ho feu bé haurieu d'anar a parar a un caminet a través del bosc: seguiu-lo i en trobareu la sortida. Un cop fora haureu de seguir les indicacions cap a Milakvar, no té pèrdua.

La Keliath aixecà la mirada del mapa per comprovar que tothom hagués seguit les seves explicacions i per esperar a possibles preguntes.

                Narueth siguió las indicaciones, repitiéndolas para sí, mientras Keliath señalaba en el mapa. Una parte de su mente, no obstante, era incapaz de prestar atención. Seguía sin saber cómo y por qué había llegado a este lugar, y saber que la ciudad "cambia sus calles bastante deprisa" no le tranquilizaba tanto como lo habría hecho el saber cómo lo hacía. Keliath aún no había terminado de explicar cuando Narueth miró a los que iban a ser sus nuevos compañeros de viaje, preguntándose si su lealtad también iba a ser tan cambiante.

                Sin embargo, una vez terminada la explicación del camino, su pregunta no fue sobre ninguna de esas preocupaciones, sino sobre lo que, debido a su desconfianza habitual, le parecía más extraño aún. Miró a los ojos de la mujer durante un segundo, tratando de encontrar la respuesta sin pedirla, y finalmente habló:

- ¿Y qué sacas tu de ayudarnos?

Quan la vella es va disposar a parlar, en Doran va anar memoritzant cadascun dels moviments i paraules que anaven sortint de la seva boca. Però no li agradava en absolut la idea de tornar-se a perdre, i va escriure en un paper tots els passos i un dibuix aproximat del mapa. Calia ser previngut.

- És tant senzill sortir d'aquí? - Pensà Doran - Només s'han de seguir aquestes indicacions i ja estaré fora d'aquesta ciutat? - Dit això girà el cap cap Narueth i es disposà a parlar.

- Segurament tens raó, Narueth. - La seva veu greu inundà la sala - Però què vols fer sinó? Quedar-te aqui vivint sense recordar qui ets ni d'on vens? - Girà el cap cap a la dona - Però si que m'agradaria sentir una explicació...

La joven Mai decidió morderse el labio inferior, callando una airada respuesta a la vieja Keliath.

Con voz fria y algo temblorosa decidió preguntar:

- Cuando partiremos de aqui?.

- Ja us ho he dit, - respongué la Keliath a en Narueth, tornant a enrotllar el mapa al veure que no hi havia cap pregunta sobre allò - probablement la meva Senyora us demanarà algun favor a canvi, d'alguna manera o d'altra. En quant a mi... estic al seu servei.

Un cop recollit, s'apropà de nou al calaix d'on l'havia tret i el guardà de nou. Un silenci sepulcral inundava la sala, destorbat només per les seves segures petjades.

- Bé doncs, quan abans partiu millor - sentencià a mode de final.

El nou i curiós grup acabat de formar no va tenir grans problemes en seguir les direccions d'aquella dona, especialment amb l'ajuda de la Mai, i així trobaren finalment a les afores el desmai de què parlava. Aquell antic arbre feia, realment, honor al seu nom, doncs quasi costava de veure'n el tronc, cobert per les llàgrimes de fulles que arribaven fins al terra. Es trobava en un terreny pantanós que vorejava el gran bosc que semblava rodejar la ciutat.

Després de situar-se correctament, es disposaren a seguir les instruccions que els hi havien donat, malgrat la seva naturalesa, a priori, arbitrària i, efectivament anaren a parar a dins d'aquell bosc. Un petit caminet, clarament poc concorregut, començava als seus peus i s'internava en les vermelloses ombres que produïen aquells arbres retorçats en conjunció amb el cel de color de sang.

Tras llegar al discreto sendero, Narueth volvió la vista atrás, en parte perplejo, pese a que lo extraño del lugar empezaba a ser acostumbrado.

- No parece que transite mucha gente por aquí, dudo que topemos con salteadores. Sin embargo, caminaré unos cinco pies a vuestra derecha. No me fío.

Así hizo. Se apartó del camino, moviéndose ligeramente ladeado, plantando los pies con cuidado a cada paso y atento a cuanto pasaba alrededor, no como el cazador alerta sino como un alma atormentada por las pesadillas, preguntándose si está realmente despierto. Bajo la gabardina, su mano derecha sujetaba la pesada arma que le transmitía seguridad.

La jovencilla visiblemente nerviosa intentaba seguir por el centro del sendero, alejada lo maximo posible de los arboles y los imaginarios monstruos que su asustada mente le decia que se escondian tras los troncos.

De vez en cuando se refugia tras alguno de sus nuevos compañeros, sobretodo al oir algun ruido.