Partida Rol por web

Avui era l'aniversari de la Mai Aizawa. El segon aniversari que passava a la ciutat de Graven. Però ella era l'única que ho recordava...

Poc més de dos anys la separaven ja d'aquell funest dia en què es va adormir mentre tocava l'ocarina al bosc, sota un arbre, i va despertar en un lloc completament diferent. Sota d'un arbre, sí, però un arbre enmig d'una plaça, entre edificis més alts del que, ella que havia viscut sempre en una petita vil·la de Moth, hauria pogut imaginar mai.

No va trigar gaire en saber quina era la "seva" casa. Quina era la "seva" feina. Quins eren els "seus" amics. Perquè ella només sabia que havia despertat en un lloc estrany, però de sobte va descobrir gent que la coneixia de tota la vida. Gent que sabia on "vivia", a què es "dedicava" (treballava en una pastisseria) i fins i tot com era. Gent que no havia vist mai però que estaven convençuts de que la petita Mai havia viscut sempre amb els seus pares en aquella casa enmig de la ciutat, fins que aquests van morir tràgicament en un desafortunat accident.

Al principi la pobre Mai no podia estar més confusa. Per començar mai es feia de dia en aquell lloc: el cel tenia un color vermellós, canviant, permanentment. A mesura que passaven els dies es va adonar també de que els carrers i edificis canviaven a vegades d'un dia a l'altre, de manera imperceptible. Però a ningú li estranyaven aquells fets, de fet tothom actuava amb total normalitat: per ells el cel havia estat sempre així i els carrers i edificis havien tingut sempre aquella configuració. Evidentment no va trigar en intentar fugir d'aquell lloc; però era impossible. Cada cop que s'allunyava de la ciutat acabava anant a parar a les seves rodalies un altre cop, com si hagués caminat en cercles.

Tot donava voltes al seu voltant. La realitat i els records es mesclaven de manera burlesca en la seva ment, fins que va arribar un punt en què no sabia si era ella qui no recordava amb claredat o si era tota la resta que estaven bojos. Va ser llavors quan un dia, per casualitat, o això li va semblar en un principi, va conèixer la Keliath. 

Estava asseguda al banc d'una plaça, al costat d'on ella mateixa s'havia assegut per descansar, tot i que ni tan sols havia reparat en la seva presència. 

- Sembles perduda, noieta - sonà una aguda però aspra veu, sota una caputxa obscura tot i que adornada de manera molt elegant.

La relació que tingueren des d'aquell moment era estranya, ja que era la Keliath la que duia sempre la batuta de les converses. Hi havia temes que es podien tocar, altres pels que la pobre Mai havia d'esperar i d'altres sobre els que es podia parlar sense problemes, però sempre rodejats d'una aura de misteri i endevinalla, tant que fins i tot a vegades sospitava que se'n reia. Però la petita Mai era intel·ligent i sabia que darrere de tot allò s'amagava un coneixement molt més profund del que la Keliath volia aparentar.

- Tot al seu degut moment - responia sempre amb un somriure trapella, quasi burlesc, a les preguntes més compromeses sobre la naturalesa de la ciutat i els seus habitants. Així i tot la pobra noia s'aferrava a l'única prova de que els seus records eren reals, a algú que, encara no sabia com, semblava viure al marge de tot allò...

Despertà a la seva habitació, o almenys la que ho havia estat durant més de dos anys. No hi havia felicitacions, ni regals d'aniversari, ni un pastís esperant-la... però ja hi estava acostumada. Mirà al seu voltant: la seva roba i la seva ocarina descansaven sobre una tauleta sota la seva finestra, per on aquella llum vermellosa, a la que ja estava acostumada, es colava a l'habitació...

La pequeña Mai, la muchacha que muchos creen que es un hombre joven, delgada y palida, se despereza con calma, haciendo algunos estiramientos, despues tocara asearse y vestirse, lo de siempre en los dos ultimos años.

Dos años esperando, esperando despertar un dia en el "Mundo Azul".

Pues Mai ha clasificado en dos las etapas de su vida, desde su nacimiento hasta los 15 años en el "Mundo Azul", y desde el dia que desperto en el "Mundo Rojo", division hecha a partir del color del cielo.

La pequeña es pragmatica, se adapto lo mejor que pudo al "Mundo Rojo" esperando despertar de nuevo en lo que considera deberia ser su verdadero hogar, el "Mundo Azul".

Keliath, ella debe saber algo, su forma de mirar, sus medias respuestas, esta claro que sabe algo, pero de momento no suelta prenda.

Esperar, Mai ha desarrollado paciencia, ha sabido esperar y puede esperar mas, esperando despertar en el "Mundo Azul" o que Keliath le confiese como puede regresar.

Després de vestir-se i mirar per la finestra, esperançada, com cada dia, de que el cel fós blau de nou, es dirigí cap a la pastisseria on se suposava que treballava, almenys des de feia dos anys. Al principi la gent estava estranyada de que "no se'n recordés" de fer pastissos (com podia recordar-se'n, si no n'havia fet mai!) però no va trigar gaire en aprendre i adaptar-se a aquella feina.

Allà ningú se'n recordava, del seu aniversari, però la pobre Mai s'havia acostumat de tal manera a aquelles coses que fins i tot allò s'ho va prendre amb filosofia. Cada dia que passava es feia més difícil, però encara conservava l'esperança de tornar algun dia al seu veritable món. Probablement ho valoraria tot molt més després d'aquell malson...

Un cop va sortir es va dirigir a la seva feina. Tot era com sempre però amb les ja normals variacions de sempre, també. Molta de la gent que vivia en aquella ciutat feia sempre el mateix cada dia i vivia la seva vida com si res especial passés. De tant en quant, però, la Mia es trobava a la feina, per exemple, persones que, malgrat tenir el mateix aspecte, havien canviat de manera significativa: amics que ja no tenien, converses que ja no recordaven... fins hi tot, a vegades, vivien en llocs diferents. Aquesta era una de les coses que més li havia costat d'acceptar a la Mia, ja que al principi era dur comprovar com gent que pensava conèixer ja no sabia ni tan sols qui era al dia següent. Així doncs, aprengué a acceptar-ho i a no involucrar-se gaire amb la resta, esperant el dia en que passés quelcom.

Al acabar la feina va anar a veure la Keliath, com molts altres dies. Aquella dona era una de les poques esperances que la feien continuar resistint...  La Mia entrà a la seva casa, la planta baixa d'un edifici prou alt, a la que s'accedia des d'un petit carreró. Sempre havia pensat que posseia alguna mena de visió més aguda del normal, ja que aquelles estàncies estaven sempre il·luminades amb algunes poques espelmes, però això no semblava molestar mai a la Keliath. Mai havia vist totes les habitacions de la casa, però el que havia vist tenia sempre un aspecte lúgubre i una mica descuidat, probablement accentuat per la falta de llum.

- Bona nit, Mia - la saludà amb veu tranquila, aparentment amable, des d'una petita cuina que hi havia a la casa (semblava estar bullint quelcom en una petita olla) - t'estava esperant. Com ha anat el dia?

Mai observo largamente la cocina de Keliath y olfateo el aire intentrando discernir que se hervia en la pequeña cazuela.

- El dia ha ido como siempre, algo de trabajo en la pasteleria, conversaciones con gente que no son como recuerdo y todo bajo este cielo rojo sangre.

Mira a Keliath con una mueca cansada y triste.

- Crees que esta deberia ser mi vida?

Tantes vegades havia formulat la pobre Mia preguntes com aquella i tantes vegades havia obtingut com a resposta la cruel indiferència d'aquell somriure en el rostre de la Keliath, aquella amabilitat freda i pertorbadora. Aquesta ensumà els vapors que sorgien de l'olla, pensà durant un instant i hi afegí un grapat més d'unes herbes punxegudes. A vegades pensava que per ella tot era només un joc i la Mia el bufó principal...

- No sóc jo qui ho decideix això, ja ho saps. - respongué amb la mateixa tranquilitat, deixant el que estava fent per apropar-se a ella i acaronar-li lleugerament la galta - Però no estiguis trista, Mai, que avui tinc una sorpreseta per a tu.

Saps on és la taverna "La Cuca de Llum", oi? - preguntà allunyant-se de nou d'ella per asseure's a una butaca propera. La veritat és que era difícil saber la situació de cap lloc concret en aquella ciutat, ja que els edificis canviaven de lloc i de forma sovint, tot i que de manera imperceptible. Però la Mia coneixia, almenys, la seva situació aproximada. - M'agradaria que portessis a dos homes que es troben allà. Són fàcilment recognoscibles, tranquila, especialment un d'ells. T'agradarà coneixer-los, ja veuràs.

Los ojos de Mai se abrieron de sorpresa, por primera vez en años la vieja Keliath, susurrando un "gracias" salió precipitadamente del edificio.

Temblando y nerviosa llegó a la taberna y entró, buscó con la mirada a dos hombre y los encontró, temblando, nerviosa, esperando encontrar respuestas o un camino de regreso al mundo del cielo azul les habló.

- Keliath me envia a buscaros.