Partida Rol por web

Un cop dins vaig començar a examinar amb més exactitud la estança i les portes d'aquell lloc que anàvem a utilizar com a refugi. 

A part de tot lo mencionat anteriorment te n'adones que per les restes del campament, les pomes podrides, les restes del foc que sembla que algú va dormir aquí fa una setmana, no gaire més. Segurament una sola persona i pel tipus de pells diries que és algú que acostuma a viure a la intermpérie, potser de les tribus salvatges del sud de Sutaa o bé de les tribus que heu visitat fa poc, la gent de les muntanyes de Tosk. T'estranya però que aquelles pells, tant valuoses per aquella gent, s'hagin quedat aquí. Regirant-les una mica trobes taques seques de sang, no gaire, però lo suficient per pensar que aquesta persona havia estat ferida.

Les portes, tal com comenta en Jarnut en veu alta, tenen un pany on hi cap una clau molt gran (d'un pam). Hi ha marques a la pedra que indica que algú le ha intantat obrir fent palanca sense éxit. Hi ha moltes marques, segurament de les décades que han anat passant, no ha sigut només un el que ha intentat obrir. A la porta central trobes unes marques més brillants, on, al posar-hi el dit encara notes una mica de sorreta, segurament algú havia intentat obrir, també sense éxit, aquella porta feia poc. 

Mentre passeges per l'estança trobes alguna gota més de sang, prop de la porta. Està resseca i t'és impossible dir si és d'un animaló o bé també de la mateixa persona que va dormir entre les pells fa una setmana.

En Tòfol va riure cínicament mentre aixecava una cella i mirava a na Marieta amb sorna - Els lladres comprensius? Si clar, i un be negre, si només ens hem de fixar a la seva representant aquí present, que és més caparruda que un porcell de llet. Encara que els podrien dir que tu dus tots els doblers i us passarieu tota la nit pispant-vos-els mútuament els uns als altres i la resta podrien dormir tranquils.

Això era diferent. Allà dintre no plovia i es tornava a sentir bé. Va mirar a na Syndra i li va dir posant cara de circumstàncies. - Em sap molt de greu però com has comparat les meves dolces mans amb les de na Marieta pentura és temps de deixar que tastis els encants nans. Tanta lluita entre elfs i nans i al cap i a la fi serà veritat això de qui es pega es desitja. Avui estaràs castigada sense jo, així n'aprendràs..... Bé, fora bromes, vaig a cercar a veure si trob res dels nostres il·lustres antecessors... Aquest lloc no em dóna bones vibracions

I en Tòfol va deixar de fer l'ase per una estona i va investigar l'habitació cercant qualque indici esclaridor de qui havia passat per allà i perquè no hi eren ara.

- Oh! -va exclamar la Marieta per a si mateixa, ignorant de valent al Tofol, en quan va veure la bossa a terra- Quina sort, no està buida... -va tardar menys de dos segons en guardar les monedes i la daga a la seua, però va agafar les pomes del rabet amb fàstic i les va llençar al foc que ja prenia valent- Ecs!

Va fer un ull ràpid i mandrós i va decidir quedar-se asseguda mirant com les pomes feien xicotets esclafits i soltaven un fum blanquinós que, malgrat l'estat d'aquestes, desprenia molt bona oloreta. Li va sonar la panxa fort.

- Escolta Tofol a veure si aprens alguna cosa de la resta d'èssers... Em veus amplota de muscles i amb barba, no, veritat? Això és perque jo no sóc nana, animal de sèquia, sóc gnoma.

Va remugar, si al bard el que l'afectava era la plutja, el que més afectava a la Marieta era la fam. Però es va veure interrompuda pel reclam de Jarnut i es va acostar amb curiositat cap al grandot.

- Ostres tú... sí que havien de ser grans les claus! -va ficar la mà al costat del pany per veure si li cabria endins- Potser puc furgar a veure si s'obre. Si voleu clar...

Els va mirar amb un somriure divertit i abans de fer res més perillós, va guaitar per veure si hi havia algún mecanisme trencat per dins.

Un cop dins vaig començar a examinar el lloc amb més precisió, expressant cert grau de preocupació en les meves anàlisis.

- Farà una setmana que algú va estar aquí... Segurament un sol individu. Pel tipus de pells que hi ha és possible que fos algú de sud de Sutaa o bé de les tribus que vam conèixer fa poc, a les muntanyes de Tosk. - Vaig seguir mirant al meu voltant - És estrany... Aquestes pells són valuoses i de certa qualitat, a més... Hòsties... Tenen algunes restes de sang... No és molta però indica que qui portava aquestes pells estava ferit, o ferida... - Vaig anar cap a les portes i vaig fregar la freda pedra - Algú ha intentat obrir-les fent palanca, però no ha tingut èxit, com podem observar... - em vaig aturar una mica més a la porta central - Aquí hi ha com unes marques més brillants... Encara se sent una mica de sorreta... i és de fa poc... - Ara vaig mirar a terra - Per aquí hi ha unes poques gotes més de sang... Està resseca i no sabria dir-vos si és d'animal o de qui va dormir aquí amb les pells... - Vaig aixecar llavors la vista al meu grup - Puc intentar discernir s'hi ha algun rastre de màgia... - Vaig mirar a la Marieta - Vés amb compte, no sabem si qui va estar aquí va deixar una mica més o si va poder ser atacat per alguna cosa o algú... - Vaig riure davant les paraules den Tòfol - No et preocupis, aquesta nit em colaré entre les mantes den Jarnut per buscar la seva calor i el seu muscolós cos... Si a ell no li importa, és clar ... - Li vaig picar un ull divertida a Jarnut

A part de tot lo mencionat anteriorment te n'adones que per les restes del campament, les pomes podrides, les restes del foc que sembla que algú va dormir aquí fa una setmana, tal com diu la Syndra. Segurament una sola persona i pel tipus de pells diries que és algú que acostuma a viure a la intermpérie, de les tribus de la muntanya potser. T'estranya però que aquelles pells, tant valuoses per aquella gent, s'hagin quedat aquí. Regirant-les una mica trobes taques seques de sang, no gaire, però lo suficient per pensar que aquesta persona havia estat ferida.

Les portes, tal com comenta en Jarnut en veu alta, tenen un pany on hi cap una clau molt gran (d'un pam). Hi ha marques a la pedra que indica que algú le ha intantat obrir fent palanca sense éxit. Hi ha moltes marques, segurament de les décades que han anat passant, no ha sigut només un el que ha intentat obrir. A la porta central trobes unes marques més brillants, on, al posar-hi el dit encara notes una mica de sorreta, segurament algú havia intentat obrir, també sense éxit, aquella porta feia poc. 

Al posar la mà veus que podries provar d'obrir el mecanisme, sembla que hauria de funcionar. Hauràs de fer servir però les teves eines de lladre.

Va fer un gest amb la mà, alçant el dit gros cap a la Syndra sense girar-se, ja que estava concentrada guaitant el forrellat d’aquella porta mastodòntica.

- Sí, sí, aniré amb compte... -va rebuscar al seu sac per treure les eines que feia servir en aquestos casos- Grandot*, fes-me un favor, vols? Aussa’m una mica.

Va ajudar-se del Jarnut per aplegar bé cap al pany de la porta i va triar les ferramentes que creia més adequades per aquest. En quan ho va tindre tot llest, es va ficar a furgar aquell mecanisme a consciència.

La Marieta s'esforça en obrir la porta però tot i fer tot el que sap la porta no s'obre. Farà falta mirar-s'hi més i dedicar-hi una estona per tal de fer-ho millor. Creu que es pot obrir, però és més difícil del que esperava. 

Va renegar mentre forçava el mecanisme, portava més faena del que es pensava... i ja pensava que anava a ser complicat.

- La mare que va i el pare que torna, maleït tros de ferro rovellat de mil dimonis sanguangos!!! AGH!

Va alçar el puny amb frustració, a punt de llençar pels aires les ferramentes, però per contra, va tornar a centrar-se al mecanisme. Quan una cosa se li ficava al cap a la Marieta, era difícil que ho deixara correr.

- No patiu que açò ja és personal, no hi haurà pany prou resistent per una Rabosa! Ja ho crec que no!!!

En Tòfol va somriure sentint-se en plena forma. Això ja era altra cosa, un lloc sec sense pluja i tot es veia d'una altra manera. Va mirar a na Marieta i li va dir amb un somriure entremaliat

- Jo en sé un munt d'éssers, però dels que m'arriben al maluc. De la resta encara n'estic aprenent... una gnoma has dit? I jo que pensava que t'afaitaves cada dia.....

Na Syndra va veure molt de detalls a l'habitació però no tots, i la perspicàcia d'en Tòfol era llegendària. Va assentir mentre mirava cada uns dels racons d'aquell aixopluc improvisat 

- Només un, tens raó. Probablement un bàrbar o qualcú amb experiència de sobreviure a la intempèrie. Han mirat de fer palanca, però no ara, fa temps, i no ho han aconseguit però, si es poden obrir les portes na Marieta trobarà la manera... encara que, si han estat tancades per tant de temps, pentura hi ha un bon motiu. - Va riure amb l'ocurrència de dormir amb en Jarnut i li va arriar a na Marieta - Ja t'han donat carabasses, pobreta... no et preocupis, pots dormir a la meva butxaca si vols per entrar en calor.

Na marieta va provar d'obrir la porta sense gaire èxit. Se'n va a anar cap a ella i li va dir

-De vegades la millor manera d'enfocar un problema és agafar distància mengem una mica i després els dits aniran tots sols. Vinga. Vina i et contarè una història que xerra de portes i panys impossibles.

Va seure de vora del foc, va treure el llaüt i va acaronar les cordes mentre, amb la seva veu de baríton declamava.

Això era i no era, un guerrer, un mag i un clèric que varen trobar una porta inexpugnable. La porta estava coberta de runes i paraules de poder, i les runes bategaven d'un color blau brillant. El mag es va passar tot un dia per esbrinar que deien i finalment, els hi va dir que darreres d'aquelles portes hi havia el tresor del rei mort Kandrakar el temible. El guerrer, una vegada perduda la paciència, va provar d'entrar a la força. S'hi va esforçar, va provar d'entrar amb espasa, destral i foc però la porta va aguantar. El clèric va pregar amb força al seu deu per a que obrís la porta, però les seves oracions no varen tenir resposta. El mag va llançar tots els sortilegis que coneixia, foc, gel, llampecs, i va intentar convèncer a la porta que s'obrís sense resultat.

Estàvem desesperats, però, ja fos en resposta als precs del clèric o per pura sort, a la setmana va arribar un lladre. Li varen prometre la meitat de tot, però va rebutjar, ho intentaren amb un 75% sense èxit i, després de xerrar entre ells i pensant que no podria obrir la porta li digueren que si ho aconseguia s'ho podria quedar tot. El lladre, o més ben dit, la lladre, una gnoma prou eixerida va mirar la porta durant un minut, es va acostar i trucant suaument va dir

Hola, som na Marnie, que puc passar?

La porta s'obrí i na Marnie va ser rica per sempre. I conte comptat, conte acabat.

En Tòfol va deixar que s'apagués la darrera nota i va somriure a na Marieta mentre li deia

- Na Marnie no era la meitat de bona de que ho ets tu. Estic segiur que si es pot obrir l'obriràs

- Esteu segurs d'obrir així com així la porta? No sabem què pot haver-hi al darrere... Fixeu-vos en els panys, són ben forts, durs i antics... Els panys antics s'utilitzen per tacar coses antigues i perilloses.... Crec que seria millor que comprovi si hi ha màgia en aquestes portes i als panys... 

La Syndra es concentra i situa les mans al voltant de la porta per tal de detectar si hi ha màgia a l'altra costat.  Tanca el ulls i deixa fluir mentre la Marieta es situa al pany i amb més calma i concentració es torna a posar a remenar-lo.

Sembla que el gruix de la porta és considerable i no aconsegueixes penetrar-ho per veure res a l'altra costat.

Vaig negar amb el cap mentre esbufegava amb certa resignació.

- Tsh ... Res de res, no sento res... No perquè no hi hagi una mica de màgia sinó perquè el gruix de la porta és massa i no aconsegueixo penetrar la pedra per poder veure res a l'altre costat... Ho sento.

- ¿Què dius de carabasses? -va contestar-li molesta al Tofol amb un dels aparells a la mà- Ara no és moment Tofol, estic treballant...

El va mirar malhumorada quan va intentar que s'apartara d'allò en que estava capficada, però li va fer cas i va seure de morros vora foc. En escoltar les primeres notes ja va canviar-li l'humor i atengué a l'historia.

- Ah! -va contindre un crit d'emoció quan va aparéixer el lladre misteriós- Segur que era una Rabosa, dels Rabosa de tota la vida! -va dir quan es va revelar qui era i quan el bard va acabar el relat, la Marieta li va fer una forta abraçada al coll- Gràcies Tofol m'agradat molt!

Es va allunyar corrent, ben contenta, per mamprendre de nou el treball d'aquella porta.

- No patisques Syndra, pronte sabrem que hi ha... -va dir sense llevar ull de sobre el forat, ara sí estava segura que ho aconseguiria.

La Marieta, molt més concentrada, gràcies a les paraules d'en Tofol, aconsegueix girar les eines de lladre. Sentiu un clec que indica que alguna cosa ha anat bé. Entre tots estireu de l'anella que hi ha al mig i la porta s'obre de manera lenta i sorollosa. Un núvol de pols centenaria s'aixeca per tots costats.

La porta està oberta. A l'altra costat veieu uns esglaons que porten a una saleta sense llum. La Syndra i la Marieta poden veure que es tracta d'una sala petita, del mateix tipus de construcció que el rebedor on es troben. Al centre de la mateixa hi ha una capsa de pedra tancada. Sembla que també té una ranura per posar-hi una clau i obrir-la.

En Tòfol es va apropar a na Syndra i li va dir a cau d'orella - Veus, això et passa per contrariar al déu dels bards. Les muses t'acaben abandonant i no sents res. No hi ha màgia a la teva vida, només soledat, tristesa, les mans de na Marieta....és tan trist.. - Li va dir en Tòfol melodramàticament abans de donar-li un copet a l'espatlla - Vinga, no et capfiquis, aquestes coses passen. No ens plou, no hi ha monstres, la resta anirà millorant de mica en mica. Vine al foc que cantaré qualque cosa per pujar els ànims a la nostra lladregota

I va cantar una cançó inventada sobre la marxa. Era fàcil acontentar a na Marieta, una bona història de tresors i ja estava animada i amb el suport de l'encís de la seva veu estava segur que seria ben capaç d'obrir fins i tot la panxa d'un drac sense que se n'adonés. Com suponsava la porta va estar oberta en un tres i no res i amb un somriure li va dir

- Està clar que els Rabosa de tota sa vida en saben de tractar amb panys i portes. Podríeu mirar si hi ha trampes o coses així. Vaig a veure si puc fer qualque cosa per a que poguem tenir una mica de llum. No veig un pebre torrat!

En Tòfol va ficar una mà a la butxaca, va treure  una mica de pols grogenc i va xiular tres notes mentre es formaven uns llums al seu voltant per poder veure l'habitació. Es va quedar en silenci perquè aquests llums requerien de tota la seva concentració.

El Jarnut es moria de ganes d'entrar a la càrrega pero va haver d'esperar a que la mitjana aclarira si hi havien trampes o no. 

-Bona feina pero el Tòfol té raó. Feu un bon ull abans d'entrar.