Partida Rol por web

En Jarnut clava l'espasa al cap del goblin que té davant i aquest cau desfet, tot traient la llengua i els ulls en blanc, als seus peus. Només en queda un, el que porta l'espasa a dues mans, en combat cos a cos amb la Syndra. A pocs metres d'ella en Tófol està cada vegada més lluny de la vida mentre la Marieta acaba de tirar-s'hi a sobre per poder socórre'l.

Marieta va pegar un xicotet crit al sentir el colp al cap però allò, més enllà de provocar que s'entrebanqués,  no la va frenar al seu objectiu. Es va ajupir, pràcticament caient al costat del Tòfol, mentre sentia com un broll de sang de si mateixa queia per tots els costats. Va apartar els trossos de tela de la ferida del seu amic i aleshores tragué del seu saquet aquella poció que havien trobat. Tenia les mans tan relliscoses de sang, que ja no sabia on començava la seua i acababa la del seu company, va haver de treure-li el tap de suro amb les dents i quan ho va fer començà a aplicar la poció. 

- Tòfol, aguarda que ja sóc ací, -va dir com si realment la podés sentir- no et moris per favor... 

L'altra goblin es mira com en Jarnut ha acabat amb la vida del seu company i decideix que es moment d'anar a buscar ajuda. D'un salt intenta esquivar els cops de la Syndra però no és prou ràpid. Té la mà agafada a un ferro que hi ha al sostre que li permetrà fugir pel mateix forat per on ha arribat. La Syndra, però, al estar en combat cos a cos amb ell té la oportunitat de donar-li un últim cop abans no començi a escapar amunt.

Vaig veure com aquella bestiola pasaba per davant meu i vaig aprofitar per donar-li un bon cop amb l'espasa esperant que no pogués donar l'avís.

Estava a punt de besar a una pèl-roja que invitaba al pecat. Li somreia a ell i el cridava. Allà tot era tan hermós que no en tenia cap ganes de tornar. La va besar i els llabis que prometien ser dolços varen saber a una cosa fastigosa, amarga, a gust de medicina. Pobre noia, tan maca i que els seus petons sabessin així debía ser una maledicció. Va notar una estirada forta i la llum es va allunyar sense que pogués fer res.

Va obrir els ulls i va veure una gnoma damunt seu. Va perpellejar un parell de vegades llevant-se la son i va mirar-la altra vegada. Marieta? S'habia besat amb na Marieta? La batalla seguia al seu voltant i una d'aquelles coses volia fugir, segurament per avisar als seus amics. No ho podia permetre i no en tenia força per aixecar-se abans de que fugís així que va xiular 5 notes d'una escala, dolces com el cant d'un ocell per provar d'encantar-lo.

Just quan la criatura intentava escapar per avisar, la meua espasa va travessar la seua defensa i el va rematar abans que pogués escapar i donar l'avís.

Al veure com el bard despertava vaig respirar tranquila, després vaig mirar a Jarnut i a Marieta,

- Anem-nos d'aquí, ja! No ha pogut donar avís però no sabem quants més podran ser... Vaig a per la presonera...

Vaig dir mentre em dirigia a ella per alliberar-la.

En Tófol prova d'encantar a la criatura però de seguida se n'adona que aquesta ja no li serà útil. El goblin cau a pes mort als peus de la Syndra. El silenci reina a la cambra. Silenci, que es trenca només per les respiracions dels quatre aventurers. I de cop, us n'adoneu, després dels quinze segons de descans, de que la nana que està lligada està desperta i no para de moure's com si es volgués aixecar.

No tenia sentit encantar al morts i en Tòfol va detenir l'encanteri. Va mirar a na Marieta i la veure ferida i amb una palidesa que feia por. Va agafar-li una de les seves manetes i li va dir

- No has de tenir por, el cel està tot ple de femelles... que digui... de seguida te curaré. Tanca els ulls i pensa en un lloc agradable, pensa en ca teva, enrevoltada d'amics i familia i amb una taula farcida dels millors menjars del mon.... - En Tòfol va començar a xiular una tonada repetitiva com un mantra. Una cançoneta dolça que xerraba de la llar, dels amics i de totes les coses bones de la vida. L'energia d'en Tòfol va passar de les seves mans cap a les de na Marieta i es va començar a sentir millor.

En Tòfol, visiblement cansat, els hi va dir. - Hi ha qualcú més que hi estigui ferit? Crec que com a molt podria intentar curar-vos una vegada més abans de descansar. Jarnut, Syndra, us han fet mal?

Quan veu al bard que va a curar a la petita mitjana, Jarnut li agafa la ma, evitant vo.

-Millor guarda el conjur i fem un breu descans, Tofol. No sabem si hi haurà més d'aquestes coses. Aquest conjur pot ser nos d'utilitat en breu.

- No et preocupis per mi, és una ferida superficial, vosaltres esteu pitjor.

Em vaig acostar fins a la presonera per deixar-la anar i alliberar-la.

- Estàs bé? Què ha passat?

Vaig tornar a mirar als meus companys i vaig assentir a les paraules de Jarnut

- Té raó, un descans ràpid i sortim d'aquí...

A la que li traieu el drap que té a la boca i l'ajudeu a deslligar-se, la nana s'alça d'un bot, massa orgullosa per coneixér-vos de manera vulnerable. Se la veu feridad, estomacada pels pells verdes, té la cara una mica xuclada, com si portés dies sense provar menjar.

-Què hi feu aquí? Qui sou? Em dice Elska. Què hi feu per aquests paratges ? - diu inquisitivament, com si no li importés gaire el fet que l'haguessiu rescatat - Mmmm... Putus pells verdes... Quin fàstig - diu mentre escup sobre el cadáver d'un d'ells.

Després regira el cos i li treu l'espasa, que se la posa al cinturò que té posat. Al fons veu uns sacs amb alguna cosa de menjar, remena i en treu el cadàver, una mica gastat, d'algun petit mamífer, potser un esquirol i sense més dil·lacions comença a mastegar-lo. És clarament una dona de les tribus salvatges, porta un tatuatge morat a la cara, símbol del seu poble.

-I què? Quina és la vostra história? Qué hi feu en aquest cau de pells verdes?

Tòfol es va amorrar a la poció com si no hi hagués demà i pronte es va recuperar.

- Que be... -va sospirar la Marieta cansada quan va obrir l’ull. 
Estava prou marejada però quan el bard li va donar les instruccions va creure i va pensar amb els pares, els seus germans i fins i tot amb l’andragó que veien parat al sostre totes les nits. Va notar unes picoretes màgiques a la mà i en un momentet es va trobar molt millor.

- Moltes gràcies!
 

Es va alçar d’un bot quasi a la vegada que la nana i se la va quedar mirant bocabadada una estona mentre parlava. A la fi va pegar unes passes cap ella amb la mà per davant.

- Encantada senyora, Marieta La Rabosa, dels Rabosa de tota la vida. Ens dirigiem cap a Australk per complir un encàrrec i ens ha sorprés la tronà. 

-Australk - escup a terra - Sou d'allà? Colla de mentiders....vigileu quin tipus d'encarreg feu per aquella gent... Només volen mal a la resta de pobles. 

S'asseu en un racó mentre rossega la pell seca de l'animaló. I encuriosida torna a aixecar el cap:

-Quin tipus d'encàrreg?

En Janrut es va posar al davant de la nana amb els braços en jarres a la cintura.

-Res de la teva incumbència, reina. El meu nom es Jarnut. Per cert, de res per salvar te la vida, eh? Havia sentit que el teu poble era orgullós i toçut pero també honrat i agraït.

El guerrer va esperar la reacció de la tal Elska

-Ja que preguntes tantes coses, contestans tu alguna cosa. ¿Que hi fas aqui? 

Vaig sospirar davant la reacció de la nana i em vaig acostar fins Tòfol per assegurar-me que estigués bé.

La veritat, les races orgulloses podien arribar a ser odioses i això em feia entendre el per què molta gent tenia l'opinió que tenia sobre el poble elf i encara més sobre mi, una mestissa de les dues espècies ...

- Tòfol, Marieta intentau descansar una mica, reposem forces i continuem amb el nostre viatge. La nostra amiga desagraïda podrà acompanyar-nos o no, ella veurà.

-M'importa perqué estem en guerra amb el gremi d'Australk. I si vosaltres esteu fent recados per ells sou el meu enemic, i si els esteu en contra d'ells sou el meu amic, i si no els esteu fent ni per una banda ni per l'altra sou una colla de mercenaris que només us moveu pels diners - va escopir a terra un tros d'osset que se li estava clavant entre les dents.

En Jarnut la va mirar amb menyspreu.

-Doncs mira, pensa això si ho necesssites per continuar amb la teva vida. A mi no m'importa si estàs en guerra amb nosaltres o no. M'alegre de que continues viva, gràcies a nosaltres, encara que no sigues capaç d'agrair ho. Ara, si ja has acabat de ser impertinent, ahí tens la porta. Per la meva part no eres benvinguda.

En Jarnut va a acabar i es va seure a terra, amb les espases al front. Va traure la pedra d'afilar yi es va preparar per descansar una estona i recuperar se.