Partida Rol por web

Jarnut va aussar els muscles, com si alló no haguera sigut res.

-Es la meva feina, res més. Pero gràcies  pel cumpliment. Ara, fora de combat em sembla que poc podré aportar al grup. 

El guerrer va esperar a que la Marieta es trobara millor i a llavors va continuar.

-Sembla que lo pròxim es travessar la porta de les rates. Quan vulguis, Marieta.

Va posar cara sèria mentre li deia amb solemnitat.

- No et preocupis, faré tot el que estigui a les meves mans perquè no et posis malalta. Tu relaxat mentre faig la cura d'emergència. - Es va posa darrera d'ella i es va ajupir, molt, per posar-s'hi a la seva alçada. Li va fer un parell de cops i li va dir - A la de tres...1, 2 i 3. - I va començar a xuclar de l'esgarrinxada com si hagués de morir-se d'una picada de serp. Va escopir en terra un parell de vegades i tornà a xuclar altra vegada, per si de cas, i ja va estar llest. Segurament tindria més microbis i bacteris ara que amb l'esgarrinxada de rata però no tindria una vivència per contar. Li va acaronar el coll amb tendresa i li va xiuxiuejar a l'orella

- Cura sana, cura sana, si no cura avui, curarà aquesta setmana...au, ja estàs llesta.

Es va aixecar amb un somriure angelical de qui no ha trencat mai un plat i uns ulls que eren un milió de rialles contingudes i es va dirigir cap a on estava la resta. Va mirar la porta i va dir

- Ves per on, sembla que podrem explorar una mica fins que passi la tempesta, però, em fa una mica de respecte que la porta es pugui tancar i deixar-nos sense sortida. Hauríem de trobar qualque cosa per impedir que es pugui tancar del tot, prou resistent per a que el pes de la porta no l'aixafi. Que bé ens hauria vingut la caixota de pedra però no crec que es pugui desferrar de'n terra. En fi, qui fa els honors de passar per sota la porta? Jo no puc, qualcú ha de cantar les vostres gestes i si morís tota aquesta gloria es perdria.

Marieta va romandre quieta com li havia indicat el bard... fins que va escomençar a xuclar-li el coll que va esclatar a riure mentre intentava estar-se queteta.

- Jijiji Tofol em fas picoretes!

Quan el Bocabruta va acabar les seues supossades cures la Marieta, tota convençuda que li havia llevat tots els mals, li va fer un beset a la punta del nas abans que s’aixequés.

- Moltes gràcies Tofol.

I va anar corrent, com li havia indicat el Jarnut, a estacar el cap pel forat obert que les rates havien deixat a la porta.

- Hi ha un passadís, sembla, faré un ull. Veniu?

Va creuar la porta cap a l’altre costat sense esperar resposta.

El passadís és fosc. Les parets estan enrajolades i el terra ple de llambordes. Sembla que ningú ha estat en aquesta part de la torre en molt de temps. Lluny, a uns cinquanta metres veieu el que sembla una sala que s'obre. 

T'ha semblat veure alguna criatura corrents a dins la sala. Está molt fosc i no t'és fàcil veure de què es tracta, però estas segur que has vist algú.

- Anem amb compte allà dins. No sabem què podem trobar... Ja han sortit rates d'aquí dins, així que podem trobar-nos amb moltes més coses... I no totes les criatures són amistoses... Puc parlar amb algunes però no amb totes ...

En Tòfol va quedant-se mirant la sala i baixant la veu els hi va dir.

- No esteim tot sols, a la sala hi ha qualcú. He vist correr una criatura però no puc dir si era humana, o si tenia armes o quines intencions pot tenir. Estic segur i no vaig gat, no he begut un tassó de vi en tres dies....

Marieta va entrar tota confiada com si estigués al menjador de sa casa i en veure la porta de l’altre costat quasi que no va atendre massa a la resta... fins que Syndra i Tofol parlaren, aleshores es va quedar plantada enmig del corredor.

- Com, què has vist? -tirà mà de la daga per si de cas, no fora que aquell ésser que havia vist Tofol, volera gresca.

En Tòfol va mirar a na Marieta i va esbufegar amb impaciéncia. És que era sorda?? Si s'havia explicat la mar de bé. Devia ser això, els gnoms no devien sentir bé i li va a tonar a explicar

- Una criatura de tamany normal, no sé, no podria dir que és humana, però no era un drac ni res massa gros, ja m'enteneu. Està fosc i els meus ulls no són tan bons com els teus per veure a la foscor. Corría, així que ha de tenir cames, però si es amic o enemic ja no t'ho sabria dir. El millor seria apropar-nos poc a poc perquè les rates han fugit de qualque cosa que les ha temoritzat.... preparau les armes per si de cas, i anem poc a poc. Syndra, Marieta guiau-nos amb la vostra visió nocturna, agafau-nos d'una mà i així no necessitarem de llum. Pentura la criatura no ens ha vist.... hem de mirar de ser sigilosos, per si de cas.

Amb l'espasa encara a la mà vaig anar acostant-me a poc a poc fins al lloc, caminava prop de Marieta però a una distància suficient per no molestar-la en cas que em descobrissin a mi.
Comptàvem amb l'avantatge de poder veure en aquella foscor i potser l'ésser també podia fer-ho... Ara bé, la qüestió era... Estaria sol o era un reclam?

- Però què feu tant de soroll, ramat d’animals de sèquia? El que siga que has vist ja deu estar amb la taula parà esperant-nos. Redeu que vaina...

Es va acostar al bard que estava a punt de donar-li un bes a la paret de rajola i li va donar la mà.
- Cap ací borinot... Va Syndra agafa al Jarnut i intenteu no fer més soroll, nem cap a la porta.

La Syndra i la Marieta veuen que al final del passadís hi ha una sala de pedra on algú hi ha improvitzat un campament. Des de fora veieu tres sacs de dormir, una foguera al mig, apagada, i algunes bosses amb menjar i eines. Al fons de la sala el passadís continua.

Veieu una forma humanoide que està lligada de mans i peus en un racó de l'habitació. Sembla una dona, humana molt baixeta, o nana molt alta. Porta robes de pell i té boca amordaçada amb un mocador. Té sang al front i una ferida amb molt mal aspecte a la cama. Està inconscient.

- Hi ha una persona lligada, amb diverses ferides i pareix estar inconscient... Hem d'anar amb compte no fós una trampa... A mes pareix haver-hi una espècie de campament improvisat...

-Ja vaig jo al davant. Prepaure vos per atacar si algú m'ataca.

Janrut va avançar amb cautela, pendent d'esquivar qualsevol atac.

Na Marieta els deia que feien massa renou però ella no era precisament un sospir a la nit, feia el mateix renou que ells i, a hores d'ara si la criatura a l'altre costat del passadís ja s'en hauria assabentat de que hi anaven. La mà de la gnoma el va guiar a la foscor i la veu de na Syndra li va donar tota la informació requerida per saber que havia de fer. Hi havia una persona ferida, i si era una persona hi havia un cinquanta percent de possibilitats de que fos una dona ferida, i una dona ferida i curada sempre era agraïda, i les dones agraïdes a qui li donaven les gràcies? Als seus salvadors, i allà entrava ell, l'home perfecte per aquella mena de tasques perqué, estava clar, que qualcú havia d'interrogar a la presonera, i ell en sabia molt d'interrogatoris sota les mantes, i de agraïments de noies maques.

No semblava una trampa. Ningú ata i malfereix a un company per posar una trampa pero no estaven tot sols i es va calmar al veure que el Jarnut es posava a fer lo seu, preparar-se per fotre branca si feia falta. En Tòfol els digué

- Vaig a veure com està el ferit- que no sigui una nana barbuda, que no sigui una nana barbuda - si trigam una mica més podria morir. Cobriu-me mentre verific les seves ferides. Vaig a encendre els llums una altra vegada, estau preparats.

En Tòfol va anar cap a la criatura ferida, va xiular les tres notes que invocaven la seva màgia, per dir alguna cosa, i es varen formar 4 bolles de claror. Les va enviar a cada costat de l'habitació perquè ningú es pogués amagar, quedant-se una per examinar la criatura lligada de peus i mans.... Més li valia ser una dona i ben plantada, perquè si era lletja, o pitjor un home,  ja havia begut oli

En Jarnut entra amb l'arma desenveinada mentre en Tòfol entra impacient per veure qui hi ha lligat de mans i peus. El bard es concentra i de les seves mans surten una serie de boles que il·luminen l'habitació: es tracta d'una habitació d'uns quatre x quatre metres. Al final continua el passadís i a dins hi ha diferents saca de dormir, una foguera, capses, alguns sacs de menjar.

En Tòfol s'acosta a la noia que hi ha estirada en un racó. Porta les mans lligades amb cordes, la boca un mocador lligat, cops, sang i signes de violéncia. S'hi fixa bé i es tracta d'una noia nana, no és barbuda, com havia temut ell, i té un gran tatuatge que li cobreix una quarta part de la cara de color morat. Es tracta d'un signe tribal de la muntanyes, deu ser habitant de les terres d'on veniu. 

Mentre en Tòfol se la mira, en Jarnut intenta veure per l'habitació si hi ha algun perill. No sembla que hi hagi trampes, ni res més. El que si que s'adona és que sembla que això és un campament d'unes quantes criatures. Potser tres o quatre, per l'aspecte dels llits. Veu una daga i pensa: goblins.

De cop i sense previ avís un pell verda cau del sostre amb l'arma desenvainada tot cridant de manera molt aguda: YIIIIIII. En Tòfol mira amunt i veu la punta d'una espasa llarga que se li clava al coll, deixant un rastre de sang per tota la galta, que li brolla sens parar. Del dolor, en Tófol cau insconscient banyantse en un basalt de sang. 

Marieta vegent el percal no va dir res i deixà a la Syndra que els contara què veien. Anava amb compte i alerta, va fer cas al Jarnut quan va fer l'avís ajupint-se a la foscor de l'entrada preparant l'estoc. Però el tararot del Tòfol, que al fons de bò que era semblava faltar-li un regó, es va llançar sense pensar massa en el perill per a rescatar a la nana.  

- Tòfol! -va cridar Marieta en veure brollar la sang i va eixir de l'amagatall de cop amb l'estoc en alt per atacar ràpidament a aquell fastigós goblin.