Partida Rol por web

La porta no té cap trampa, però està molt ben tancada. Després de passar-te uns vint minuts buscant entre les claus en trobes una que sembla encaixar. Pots provar d'obrir.

- Gràcies Jarnut! -va somriure abans de continuar capficada revisant tot, en concret aquell pany tan extrany- Nop, no hi ha cap trampa, ni rastre d’elles, gens ni miqueta!
Però aquell forrellat... va acostar l’ull, mirant les formes i calculant tamanys. De seguida va començar a rodar el manoll buscant alguna cosa i després d’una etetnitat, aixecà de cop per damunt del cap tot el manoll, que penjava d’una sola clau que tenia aferrada a la mà.

- Visca la vista!!! L’he trobada, és aquesta.

Es va mirar als seus companys, la renyarien si intentava obrir la porta? Va encaixar la clau lentament al pany, però no girà la clau, esperant amb un somriure emocionat i divertit.

- Voleu que entrem a veure el mort?

Jarnut va fer un mig somriure a lo Harriso Ford i va dir:

-Es blau el cel?

En Tòfol recordà l'història d'en Marthmor, un sanguinari mercenari que hauria fet pixar de por a qualsevol companyia d'herois. Va mirar a na Marieta i va dir

- Jo conec alguna història d'aquest Marthmor, era un paio terrible, un sanguinari, que agafava caps del seus rivals i ves a saber que feia amb ells. No era un amant de la pau que diguem, i atacava a les poblacions locals de tant en tant només per diversió. Tothom el temia, i segurament el varen maleir més de mil vegades... així que, podriem estar tractant amb un mort vivent....o un cabró que es mereix que robem fins l'última de les seves posessions....

Na Marieta ja estava cercant trampes i estava segur que la seva història no faria res en canviar la seva actitud, així que es va apartar de la porta i va garantir que tenia una bona linia recta per poder sortir cames ajudeu-me.

- Anem, va... A veure que hi ha... 

Marieta va soltar una rialla davant el comentari del Jarnut i atengué a l'historieta del bard, li agradaven molt les seues historietes, especialment les que tenien part de veritat i aquesta no era menys que cap altra. Sí, li agradaven molt, però normalment fins que no veia el perill endavant, solia fotres d'aquelles històries de por per escagarrusar nens. A la majoria de casos només eren contes de iaies i bards desfaenats. A més, aquesta venia amb la promesa d'un bon tresor aguardant.

- Vés a saber, potser jugava a pilota amb ells -va comentar divertida com si no res-. Va que si no es desperta el botifarró mal lligat aquell farem bona caixa.

Es va mirar la Syndra amb agraïment i girà la clau al pany...

Entreu a una habitació de pedra d'uns 4 metres quadrats. L'olor que en surt de dins és forta i pesada, l'olor de tancat més potent que cap de vosaltres ha sentit mai. Mort. Podridura. I temps. Unes lleixes de pedra que dominen tota l'estança. Al damunt d'elles un centenar de calaveres hi reposen. De tots els tamanys, races i géneres.

Al centre hi ha una taula de pedra amb unes cenefes daurades que la decoren. Al damunt hi ha un cadáver molt ben preservat d'un humanoide vestint una armadura de gala. Porta casc, un estel de l'alba grandiós reposa al costat de la seva mà dreta.

De cop, el cos s'incorpora i s'asseu. La sang s'us glaça. A una mà comença a blandir l'estel de l'alba mentre que amb la mà esquerra eleva una gran javalina que sembla estar a punt de ser llançada contra la primera que aparéix per la porta: la Marieta.

A poc a poc vam anar endinsant-nos en aquell lloc. Un lloc que feia olor a mort i putrefacció, un lloc del qual aire viciat traslladava la maldat i el perill per cada racó, aferrant-se a les parets de passadís.

- Marieta, ves en compte... - Vaig dir en un to baix just una mica després que un calfred recorregués tot el meu cos.

Això no m'agrada gens, absolutament res de res...

Només entrar una pica de calaveres i cranis ens donen la benvinguda i en el temps que tot just vaig mirar al voltant de l'habitació aquella criatura infernal de mort i malícia es va alçar davant nostre.

- Merda...

A el menys no havia enfundat l'espasa, així que vaig treure l'escut.

Jarnut va sentir com se li eriçava el pel del clatell al veure la figura i, quasi sense pensar, va desembainar ambdues espases amb un xiuxiueig metal.lic. La mirada del guerrer deia "si vols festa, jo t'en done" 

- Uff... -va dir tapant-se el nas- quina olor a tarquim putrefacte. ¡Ostres mala col·lecció!

Es va quedar bocabadada mirant l'estància, sobretot aquella pila de cranis ordenats com a un museu dels horrors. I a la fi, es fa fixar en el centre de l'estancia i un calfred horrorós va recorrer la seua esquena de dalt a baix. 

- Tòfol, et promet que mai més em fotré de les teues històries. -Va dir ràpidament mentre es llançava instintivament cap un costat per evitar que el mort l'atacara. 

En Jarnut es va llançar cap al cavaller només veure el seu gest hostil. Lhumà va carregar amb tot en el seu primer atac i, en concloure l'estocada amb la primera espasa, va girar sobre ell mateix i va descarregar una segona espasada aprofitant l'inèrcia. Ambdos atacs van anar molt fins i encertats y Jarnut es va quedar prou complaït amb la seua ofensiva. 

Quan varen entrar en Tòfol ja esperava que qualque cosa dolenta passara, però mai li feien cas, que si era un covard, que si sent prudents no farian caixa, sempre el mateix, i si na Marieta era pel mig el doble o el triple del mateix. En entrar i per la reacció del seus companys ja va entendre que havia tingut rao, com sempre, al menys com sempre que ell recordava, i quan va treure el cap s'esperava una colla de coses esgarrifoses.

Un exèrcit d'esquelets, vampirs, un lich....o pitjor, un drac mort-vivent.....

Però només era un mort, un mort amb armadura que feia molt mala fila i tenia cara de fer mal de veritat. No coneixia a l'amo de la torre però en feia pinta, i no semblaba gaire content.

Mentre la Marieta s'aparta darrera de la porta, amb por de ser encertada per una gran jabalina, en Jarnut, conscient de les seves habilitats fa un salt endavant amb les dues espases desenvainades. Entra com un remolí a la sala blandint cops, la primera espasa impacta al tors lent del caballer i la segona al cap, on surten escupides estelles d'ós contra les parets. Algunes calaveres cauen de les lleixes i segurament en els propers moviments les trepitjareu i trencareu sense voler. El cavaller sembla deixar anar un líquid negrós per la boca. En Jarnut l'ha ferit.

Em vaig moure per poder centrar l'atenció de la criatura en mi, igual que en Jarnut, així podríem donar més temps a Tòfol i Marieta per als seus trucs.

Vaig moure l'espasa per atacar la criatura, però el terra ple de calaveres va fer que el meu cop fallés.

Vaig posar l'escut per davant per intentar esmorteir el possible cop que anés a rebre.

El cavaller, al veure que té a sobre un humà barnut amb dues espases molt afilades, deixa anar la jabalina i amb molt embranzida s'aixeca d'un salt des del pedestal on semblava estar exposat. Salta amb tota la força contra en Jarnut amb l'estel de l'alba per damunt del seu cap. La part rodona i punxant impacta contra la cara de l'humà. Aquest escup sang i amb la llengua es nota alguna de les dents que ballen una mica. La força de l'impacte el deixa tocat.

El cavaller riu amb una veu molt ronca mentre torna a aixecar l'arma, aquesta vegada amb la mirada fixa a la druida que també l'ha intentat atacar.

Al casc podeu veure una pedra transparent que brilla amb cada moviment de cap que fa. Segurament la pedra de la qual parlava l'Elska.

En Tòfol es colocà darrere dels braus guerrers i va començar a xerrar amb una passió aferradissa, d'aquelles que omplien els cors i donaven forces als braços cansats a la batalla. Amb la seva veu de tenor va inspirar a en Jarnut per a que el seu cop fos mortal i que aquella criatura caigués a l'abisme de la mort que era on pertanyia

- I En Jarnut, el forçut, va aixecar el braç i es va fer el silenci, només el so d'una espasa trencat la quietud del sepulcre, el crit de la criatura maligna i la joia dels companys per la victoria es va sentir, i les llegendes varen ser escrites, els joglars varen cantar les gestes d'en Jarnut el gegant, Jarnut el mata morts, Jarnut i la seva espasa, la trenca tenebres!

Jarnut sabia que qui repartia havia de saber rebre també, així que es va limitar a escopir les dents i la sang a un costat i a netejar se els llabis amb la mà. Va aferrar ambdues espases amb encara més força i, esperonat per la tonada del Tòfol, va arrancar de nou amb els seus girs i ball de espases.

El primer impacte va ser un revés amb l'espasa de la dreta, que va creuar el cascc del guerrer de banda banda, destroçant la mirilla i que haguera pogut ser mortal per qualsevol enemic. Una mica distret pel seu propi èxit, no obstant, en Jarnut va errar l'atac amb la espasa de la mà esquerra.

-Fes el favor de no tractar a una millor que l'altra que a totes dues les vull igual, cantafums!