Partida Rol por web

Aprofitant que la criatura semblava estar pendent del meu company Jarnut em vaig disposar a atacar de nou amb l'espasa. Aquesta vegada la meva espasa si va encertar en el seu objectiu, donant-li un cop en un dels laterals.

Janut havia rebut ja un parell de cops, pel que havia de cridar l'atenció de la criatura ara jo, al capdavall tenia el meu escut i potser pogués parar una mica el cop ...

- Anem criatura de l'infern... Vine a per mi... Marieta, Tòfol! Apunteu a la gemma! Potser sigui la que l'anima...

Marieta feia estona que barruntava què podia fer, darrere de la porta observant, esperant el moment d'eixir a correcuita. I en quan l'èsser pudent es va encarar amb el Jarnut, va veure l'oportunitat perfecta.

Es pegà a la paret i començà a lliscar ràpidament per les ombres, esquivant cranis trencats d'aquells que havien caigut abans. Procurava no fer gens de soroll mentre feia volta a l'estancia com un ratolinet, rodejava el centre per aplegar just al punt que volia. L'esquena del mort, on no podera veure ni intuir les seues intencions. Es va amagar darrere el pedestal i quan aquell bestia va alçar la seua arma en direcció a la Syndra va aprofitar per fer un bot cap a la seua esquena, engantxant-se com una lapa, al mateix moment que la Syndra parlava.

Va ser tot molt ràpid però a la Marieta li va vindre just per amb un moviment solt i certer, llevar-li el casc a aquell fastigós guerrer. Què va passar amb el casc? Bò... a la Marieta no li va donar temps a molt més, així que l'enrefilà amb malicia cap a l'altra punta d'aquella cripta o el que fos.

«Fiiiiiiiiiiiiiuuuu» semblava que feia mentre volava pels aires.

Els cops d'en Jarnut i la Syndra deixen al cavaller baldat per tot amb cops que no sap s'on li venen. La Marieta, molt hàbil, aprofita el moment per, desde darrera treure el casc, d'un cop al cavaller. Al caure a terra la peça metàlica podeu veure el que queda del rostre putrefacte d'un humà amb una faccions molt dures i una mandíbula molt prominent. Hi ha escassa pell i els tendons li pengen per tot arreu. Enlloc d'ulls hi té dues petites boles verdes que flamegen com petites espelmes enceses.

Enfurismat com una mona colpeja amb força contra el pit de la Syndra. El cop és fort i aquest nota com el dolor i la ferida semblen molt profundes.

En Jarnut i na Syndra estaven ferits, i mentre que els seus braus companys lluitaven amb valor na Marieta es preocupava en pispar llepolies. En Tòfol mirà al mort vivent i es preguntà si la seva espasa seria capaç de fer-li mal. Només li quedava un conjur però si en Jarnut queia tot es posaria molt fomut, molt molt fomut. Tòfol posà la mà a l'espatlla del guerrer i xiulà una tonada alegre mentre l'energia del seu cos vigoritzava al seu company.

En Tòfol li digué alegrement, sobretot tenint en compte que el cos del guerrer el feia d'escut.

- S'altre espasa es dirà Tormenta de sang, però només si dóna el cop final... que el nostre amic sembla que no s'enteri. Pegau-li fort, que no decaigui... vinga, foteu-li canya!

Marieta va aprofitar la fúria de l'èsser contra els seus companys per estacar la seua arma com va poder, per l'esquena per on va creure que entraria fàcil.

- Jarnut ara, al coll,  aprofita que no té el casc i talla-li'l!!!

Es va preparar per al contraatac que estava segura rebria per part del mort.

L'estoc de la Marieta es clava per l'esquena, en una junta de l'armadura i tant en Jarnut com la Syndra veuen la punteta de l'arma que apareix per l'altra banda. Mentre ho fa, els ulls verdosos del cavaller s'apaguen i de cop tota la força que mantenia aquest monstre en peu s'esvaeix i cau a pes mort al pedestal, amb l'estoc de la Marieta encara clavat.

En Tòfol cridà d'alegria quan va veure caure el cavaller. Mirà en Jarnut i anava a dir-li que havia estat espatarrant amb el mort vivent quan va veure que les espases del guerrer no eren las causants de la mort. Va mirar na Syndra negant amb el cap i va veure el seu estoc a la seva funda.... Llavors només quedava una possibilitat, la petita Marieta l'havia mort i aquella era una demostració que els deus existien.

- Oh, meravella, miracle, el pobre ja devia estar mort quan l'espasa de la Rabosa la punxat...sino no s'explica.

Va mirar al seu voltant xiulant apreciativament. - Això està ple d'ossos, no s'aixecaran, veritat? No m'agraden els morts, sobretot els que viuen....  i...que farem amb el casc? Ens hem jugat la vida per donar-li així per la cara a una nana enfurrunyada...  ens l'hem guanyat i segur que es màgic o alguna cosa així.... digue-li tú Syndra, que na Marieta és molt caperruda i no em fa cas mai!

- Imagine que és possible que sigui màgic però fins que no descansi unes hores no podré assegurar-vos res, estic seca, ho sento... En el fet que la nostra "amiga" d'aquí fora vol la pedra del cap... No sé realment fins a quin punt podem fiar-nos d'ella, la veritat. No ens ha donat motius per fer-ho... I per cert Marieta, ben fet.

No vaig guardar encara l'espasa ni l'escut, després de tot tal com deia el bard encara seguíem envoltats d'esquelets i no podíem saber si algun més s'aixecaria i ens causaria problemes.

Estava cansada i el cop encara feia mal però al menys seguíem d'una peça, de moment, i això era el que realment importava...

La Marieta va treure l'espasa del mort i va torcar aquella sang pudenta amb un drap que portava per ahí.

- Ecs... -va fer arrugant el nas, aleshores Tòfol li va restar merit i se'l va mirar tota malhumorada- Escolta Bocabruta, a veure si et clave l'estoc al furó i voràs si ha sigut sort o traça!!!

La va enfundar i va anar a arreplegar el casc de terra, torcant-lo amb el colze.

- El casc l'he promés! -li va dir al bard i es va mirar a la Syndra fent carusa trista- Gràcies Syndra, però pobra naneta, em fa conciència, ja ens va dir que la pedra sí era màgica, no crec que ens estiga mentint ni res d'això. Sols és un poc... bò, és una nana, heu conegut alguna vegada algun nan d'aquests que no siga un tàpera? Perque els meus pares han fet molts negocis amb nans i ja vos dic jo que en comparació amb altes, l'Elksa sembla una basseta d'oli.

Tot açò ho va dir mentre es penjava el casc a l'esquena amb una cordeta i regirava després l'estància sense perdre el temps, buscant el premi, tenien que haver més tresors al cau del mort remort. Qui havera sino encantat a aquell tros de carn corretjós? Segur que protegia qualsevol cosa.

- El que has de fer Tòfol és no xarrar tant i o bé curar als ferits, o ajudar-me a trobar tot el gènero que hi té que haver amagat per ací.  

Jarnut ja es preparava per a profitar el conjur de Tòfol y amollar li un hòstia al no mort que el posava mirant a la mar pero la petita Mareta li va estavliar la faena.

-Ben fet, Marieta! En quant al casc, abans de res, algú de vosaltres sabria dir si es màgic?

- Jo ja he dit que fins no descanse no puc... Estic seca... 

La Marieta revisa l'habitació i troba un parell de bosses plenes de monedes d'or (200 peces en total), i una daga decorada de manera molt bonica a la cintura del cavaller. Té l'empunyadura dauradada i un rubí al final.

El cadaver del cavaller, al caure a terra queda destrossat en diferents parts. S'aguanta com un ninot de palla per l'armadura podrida i les poques robes que el temps encara no ha esmicolat. L'habitació és clarament la tomba on aquest cavaller havia decidit ser enterrat. Perquè seguia viu, això ja no està gaire clar, alguna màgia fosca l'havia tornat, momentaniament al seu carácter inicial.

Les calaveres de les parets, semblen de les víctimes, o servents, que aquest havia tingut en vida. Tot i que només en queda el cap.

Amb l'últim alé l'habitació queda en silenci i us trobeu els quatre amb el casc i les quatre endromines que portava a sobre. No sembla que hi hagi cap tresor gaire gran.

Vaig començar a fer una ullada per la sala, encara que la meva ment seguia donant-li voltes a la idea d'esbrinar si les coses que anàvem trobant podien ser màgiques o no ...

- Bé, a veure... Si posem tot davant i em doneu uns deu minuts o més potser pugui intentar discernir què és màgic i què no ho és ...

En Tòfol rigué mentre posava cara fingida de por davant l'amenaça de na Marieta. Amb veu plorinyosa li va dir

- Oh, la Marieta, me vol fer mal, tinc por, mareta.... que em fotra amb l'espasa i em farà mal ..... al turmell tirant per alt. Has tingut potra, però ja ens ha vingut bé, et deixam que continuis amb la teva ratxa de sort....I na Syndra té raó, no ha fet res perquè ens refiem, es més, estic segur que ara que hem despatxat al paio aquest apareixerà demanant el casc. Que per cert.... deixau que el miri a veure si em sona de res.

Però no, per ell era un troç de ferro amb una pedra, que pentura seria màgic però no era un objecte llegendari ni res semblant. Arronçà les espatlles i va dir

- Ni idea, però per la nana és molt importat i en podrien treure uns bons doblers per ell. Pensau-lo amb deteniment abans que el cor tendre de na Marieta malbarati l'operació.

En Jarnut demanava ajuda per destriar si el objecte era màgic o no i en Tòfol va negar amb el camp, indicant amb el coll cap a na Syndra. Ella tenia aquest poders i ell, bé, tenia el poder de ser tan ben plantat i agradar tant a les noies, i no era un poder desdenyable en altres circumstancies. Bufà quan la Marieta li va demanar ajuda per escorcollar la tomba i li va amollar

- Està bé corcó, ara m'hi pos, dos ulls de bard veuen millor que dos ulls de qualsevol.... Però si trob una lira màgica es meva, sempre he somiat amb tenir una lira màgica... una que quan la toquis faci embollir a les dones...més encara....

En Tòfol rigué de forma grollera mentre començava a pentinar l'habitació