Partida Rol por web

Un vespre de primavera en Jarnut, la Marieta, en Tofol i la Syndra tornen cap a Australk després de varis mesos voltant per l'oest d'Amp. Buscaven gloria, tresors, adrenalina, companyia o alguna cosa oculta que cadascú guardava per ell mateix. El fet és que els últims viatges els han portat a les muntanyes de Tosk, on han conegut a Or-Thauk, un vell druida ermità. Aquest els ha confessat que les tribus de la muntanya l'havien erigit com a representant per arribar un acord de no agressió amb la guàrdia d'Australk. Com a senyal de bones intencions li havien fet arribar la vara de la pau, una vara de fusta amb un la silueta d'un arbre gravada. Als aventurers els havia demanat que la portessin fins al consell mercader de la ciutat, el màxim òrgan, per tal de iniciar un diàleg que, esperava, podria portar un període de pau duradora entre les tribus, poc donades al anomenat progrés que representava la gran urbs de l'oest i el gremi mercader, el qual li disgustava aquella manera tan primitiva i cruel de viure. Els quatre van acceptar l'encarreg i la Marieta es va guardar la vara, sota la mirada dels altres, al sarró.

D'aquell encontre a les coves de Tosk a aquest vespre n'han passat tres dies. Tres dies que els aventurers han caminat amb prou tranquil·litat per l'estepa i els boscos poc densos que separen Australk de la muntanya de Tosk.

En falten tres més per arribar a les portes de la ciutat. Camineu per un camí poc marcat entre turonets de l'estepa. Al l'horitzó veieu un turó una mica més alt i rocós amb una torre derruïda al damunt. Cap a les altres direccions no es veu res més que herba, matolls i arbustos. El clima és sec tot i que a mida que aneu en direcció nord noteu com poc a poc el groc del terra va esdevenint més verd-groguenc: signe inequívoc de que esteu entrant en zones més humides.

El cel s'ha anat enfosquint al llarg de tot el dia, la olor a forta pluja és molt present a l'ambient. Sense donar temps a intercanviar gaires paraules les primeres gotes us cauen al damunt. Són gotes grans que us empapen la roba. Un llamp parteix el cel. Acte seguit el tro ressona per tota la plana. Forts vents que venen del nord us fan cruixir les dents de fred.

No li agradava l'aigua, mai li agradaria. L'aigua era l'enemiga de l'artista, feia fora als espectadors, feia malt bé les seves eines amb qui obrava miracles i ell tenia certa tendència a enxampar malalties al vol. No era robust i fort com en Jarnut però era molt més guapo, d'un bon tros, i no es podia tenir tot. Vi, el vi era molt millor, el vi no plovia i no feia malt bé res. Vi, feia ja dies que no en tenia. Els druides ermitans no hi anaven sobrats de vi i ja en feia més de tres dies que no visitaven una bona taverna. En Tofol bufà mirant al cel mentre deia

- Cent mil putes forrades de pell de dimoni!! Cagondena pinyol taronges navel! Primer hem de fer de carters d'un vell tronat i ara ens plou. Els deus ens odien. Deu ser per na Marieta. Que no saps que això de pispar es un pecat? sobre tot si no em dónes la meva part. Això és una aberració pels déus, robar sense repartir, quin morro... segur que el druida ens ha maleit. Li Has robat qualque cosa inconfesable Marieta????. Merda de pluja, s'em farà mal bé el llaüt.

Estava de mal humor. No li agradava la pluja, les dones lletges, les espases que apuntaven cap a ell i les obligaciones. I allà estava, amb l'obligació d'entregar aquella barra, bastó o el que fos el cony de tros de fusta i sense cobrar, i sota la pluja. Estava de mal humor. Va mirar al voltant cercant un possible refugi però no hi havia molta cosa més que una torre en runes. Va mirar a Syndra i Jarnut i els hi va dir

- Que us sembla la torre per parar fins que escampi? Hem de cercar refugi abans que na Marieta s'ofegui, és tan petiteta....Brrrrr, per les bosses d'un minotaure fora banyes, quin fred que fa. Feim via per arribar abans que ens caigui tot el xàfec.

- Em pense que en té que caure una bona -diu Marieta refregant-se de la cara les primeres gotes que cauen del cel i buscant amb la vista algun tipus de refugi proper.

En aquell moment al Tofol li entra un ataquet dels seus i escomença a acusar-la de no-sé-quin mal dels deus de la taronja, o que lis ha furtat als deus de la taronja, o alguna mena d'història així que no aplega a escoltar del tot abans de renegar.

- La teua cara sí que és un pecat dels deus, et podràs queixar dels diners que has guanyat gràcies a mi, fill d'un bony!

Marieta arrufa el nas, però no es pren massa seriosament al Tofol quan plou, després sempre li passa. El bard veu per fi un lloc per amagar-se, però no ha tingut prou i torna a per més.

- Escolta tú, la figa ta tia sí que s'ofega! Jo tinc recursos, no com altres... -amb una rialla, treu del sac el bastó de la pau del vell Or-Thauk i agafant amb ell la vora de la capa de la Syndra, l'alça i es fica a sota, amagant-se de la plutja- Veus? 

Aquell embriagador aroma que indicava que en breu el cel banyaria la terra, alimentant la vida i apaivagant la set dels fills i filles de la terra...

No m'havia agradat que el vell Or-Thauk li donés la vara a Marieta, no per la seva professió o les seves aficions, sinó perquè sabia que no anava a valorar-la ni a tractar-la com es mereixia i m'ho va demostrar a l'utilitzar-la d'aquella manera per ficar-se sota la meva capa.

Vaig sospirar i vaig modificar el meu pas per poder caminar amb ella enganxada a mi.

- Marieta... Hauries de tractar millor la vara... Hem de portar-la on ens han indicat i no és cap joguina ... Sent! ¡Aquestes mans! Sembles Tofol... - Vaig riure davant la comparativa al saber com aprofitava el bard cada moment que podia per ficar mà entre les meves robes.

Vaig mirar a el cel, vaig olorar l'aire i vaig assentir a les paraules del bard.

- Sí, crec que serà millor resguardar-nos de la pluja ... Jo no tinc problema a caminar sota ella però no seria segur per a cap... Assegurem-nos que no hi ha res ni ningú allà i utilitzem-la de refugi... fem una foguera i deixem que les nostres robes s'assequin...

Jarnut es va quedar plantat dalt d'una roca, mirant la tormenta.

-Tofol, ja has cantat, que està a punt de trencar a ploure? JAJAJAJA!! - es va riure del seu propi acudit.

D'un gran bot va baixar de la roca i va caminar amb passes pesades.

-Ah redeu! Mira que sou delicaets! Es només un núvol de pluja! Si mos cau a sobre al menys no farem tanta pudor! Pero... IE! Si voleu torre, torre será!

Tot i que encara no és hora el sol ja no hi és i tot és fosc. El turó rocós, amb una torre derruïda al damunt, s'eleva per sobre terra. S'il·lumina, de manera intermitent, per la claror dels llamps que li cauen a prop. Us sembla un lloc on pugueu trobar un racó on aixoplugar-vos davant la tempesta, l'única altra alternativa que sembleu tenir és avançar i aguantar, mullar-vos i resar perquè les vostres armes i armadures no  atreguin a un dels llamps que us cauen a prop.

A la que us acosteu us n'adoneu que el turó domina el paisatge. És de roca escarpada, molt punxaguda, i entre les esquerdes potser podeu trobar algun tipus de protecció davant la pluja. Al damunt podeu discernir una torre derruïda, de construcció d'abans de la gran guerra. Des d'on sou no sembla que us pugui emparar dels elements. Per arribar-hi veieu un camí rocós que s'enfila de manera vertical una cinquantena de metres. Al posar-hi un peu us n'adoneu que haureu d'anar a poc a poc i amb les mans àgils per no caure, la superfície sembla que rellisca molt.

A l'altra costat del turó sembla que hi ha una entrada gegant cap a una cova. Al acostar-vos-hi podeu veure que es tracta d'un arc de pedra de uns sis metres d'alt i uns tres d'ampla que obre una entrada cap a l'interior del turó. El terra de just al davant forma un gran bassiot que es va omplint amb el regalim de l'aigua que cau des la part superior de l'arc. Sembla que l'interior ha de ser sec i més segur dels llamps que estar aquí fora. La construcció sembla sòlida i no sembla que en cap tipus de condició hagi de caure avall.

Jarnut va veure la cova i no s'ho va pensar gaire. La perspectiva de pujar amb l'armadura posada aquella escala humida al mig d'una tormenta ni la va considerar.

-REDEU! Ni hi penseu en pujar per l'escala! Tots a la cova de cap!

- Vaaaaal, no em renegues Syndra només feia broma -diu fregant-li la cuixa i amb veueta penedida mentre es guarda la vara de nou al sac, es riu quan fa la comparació amb el Tofol-. Això voldria ell, poder ficar-se sota teu. 

Treu el cap de sota la capa per fer-li burla al bard.

                       *                                                           *                                                                  *

Quan apleguen al turó, la marieta s'acosta corrent als graons, i ja en té un peu al primer quan Jarnut parla.

- Vosté té molta raó! 

S'acosta al guerrer amb molt de compte de no relliscar i es dirigeix cap a la cova, deixant anar un xiulit.

- Guaaaa quina enormitat... deixeu que faça un ull, perles.

Guaita cap endins i fa la primera inspecció abans de deixar que ningú trepitje.

Vaig sospirar divertida davant els comentaris i actes de Marieta. La veritat és que m'importava poc mullar-me i Jarnut tenia raó però per la seguretat de tots i del nostre equipament havíem de refugiar-nos en algun costat.

Vaig assentir a les paraules del guerrer per donar-li la raó.

- No, no seria prudent pujar-hi dalt portant tot el que portem i, a més, amb la que està caient bé podríem relliscar i obrir-nos el cap...

Em vaig acostar fins a l'entrada de la cova amb precaució, intentant albirar al seu interior. Vaig olorar l'aroma que sortís d'ella, intentat discernir si era el cau d'algun animal o qualsevol altra criatura...

Vaig posar una mà a l'espatlla de Marieta.

- Espera... Primer anem a asegurar-nos que no hi ha res perillós dins... No voldria que et convertissis en el sopar d'algun monstre...

En Tofol la va mirar de coa d'ull emprenyat com una monea. Va apuntar un dit acusador en la seva direcció i li va amollar - Però que dius? Que no es pot ser més curta!!! Sense la meva música no podries pispar ni una llepolia a un nin. Per ser una lladregota ets tan silenciosa com un ramat d'elefants coixos!. No li va respondre a la referència de la tia, es va mossegar els llavis i va renegar en silenci sense fer cas del tendal improvisat per la nana. Els temes de familia eran delicats per en Tòfol, estava acostumat a tractar amb insults d'altres però que vingués d'una companya el va ferir. Na Syndra va afegir una mica més al banyar al referir-se a les seves mans. La va mirar amb duresa i va renegar entre dents

- Avui ja et pots refrotar amb en Jarnut bleda asolellada!. I tu, tu..... ves a porgar fum nana del dimoni!

Aquell no era el seu dia fins i tot en Jarnut es fotia d'ell. Es va començar a sentir miserable i va caminar en silenci cap a la torre. Va pensar en escalar nonés per contrariar-los però si passava res, si a les runes de la torre hi havian monstres necesitaria ajuda. Va mirar la boca de la cova amb atenció i va a esperar que diguessin que tot era segur.

Només esperava que els seus instruments no s'haguessin fet malt bé. Un sostre, una bona foguera i qualque cosa per menjar i ja se sentiria millor.

Marieta va creure a Syndra i va deixar que “els majors“ inspeccionaren, tampoc volia acabar a la panxa d’algun monstre orellut i desapareixer d’un mos.

Mentre esperava es va percatar de que en Tofol estava especialment emboirat i es va acostar a pegar-li pessics a la màniga.

- Tofooool, t’has mosqueja’t de veres? Si has començat tú! Vaaaa, perdona’m i el pròxim tresor que trobe serà la meitat per tu!

Al passar per sota l'arc el so de l'aigua caient queda esmorteït. Just a l'entrada podeu veure el que sembla una gran roda de pedra desplomada cap enfora. Les arrels dels matolls li creixen per tot i ja sembla una part més del terreny. Segurament era, antigament, una gran porta que encaixava amb l'arc sota el qual acabeu de passar.

A dins, la foscor és completa i només la Marieta i la Syndra sou capaces de veure alguna cosa gràcies a la seva visió nocturna. Us trobeu en una cambra construïda dins el turó. Les parets són de pedra i el terra enrajolat amb pedra gravada amb motius concèntrics. L'estança sembla fer uns vint metres d'ampla per uns quinze de fons. Pel terra podeu veure restes de tapissos menjats pel temps, algun moble de fusta trencat, canelobres desfets i altres signes que fan pensar que això era un saló elegant en un altra temps. 

En un racó hi ha el que sembla les restes d'un petit campament d'algú que va passar per aquí: unes pells a mode de llit, un banc de fusta i alguns barrils. Hi ha també un foc que va ser apagat fa molts dies, amb signes d'haver-hi cuinat. La Syndra es fixa que sembla que hi ha una petita bossa dins el campament, potser amb alguna cosa de valor a dintre.

A la paret del fons hi ha una porta tancada de pedra que sembla continuar dins la muntanya. A les parets de la dreta i l'esquerra n'hi ha una més a cada costat.

En Tofol va renegar entre dents. Maleida pluja que tot ho feia malt bé, inclús el seu sentit del humor àcid a prova de bombes. En quan varem passar l'arc tot va ser una mica menys dolent. Una mica d'aixopluc, un bard només demanava això, un bon públic, una bona jerra de vi per refredar la gargamella i estar sec. Es va llevar la motxilla y va revisar que els instruments estiguessin en condicions. Semblaven estar bé, i això el va tranquilitzar.

La Marieta va començar a pessigar-li el braç per cridar la seva atenció. Va amagar de fotre-li una clotellada mentre li deia

- Fora des sembrat t'he dit!!, fes qualque cosa d'útil tu que pots veure a la foscor. Això està mes fosc que la gola d'un llop. Tresor, ni tresor, ja t'ho pots confitar si vols. - Però, malgrat que les paraules podien semblar dures el to era més conciliador, més semblant al Tòfol de sempre.

Va treure una espelma de la motxilla i va mirar de fer un foc per poder veure una mica. Això semblava civilitzat. Allà havia dormit gent, pentura tornarien aviat. Els va avisar, per si de cas de que més valia que no es relaxassin massa.

- Hem d'anar amb compte. Penture es el cau d'un monstre o d'una partida de lladregots.... Hem de mirar si podem encendre un bon foc i si en troben torxes millor que millor. L'espelma no durarà massa.

Amb la claror de l'espelma va mirar cercant amenaces que poguessin estar esperant el seu moment per atacar-los

- Es tracta d'una cambra construïda dins el turó, amb les parets de pedra i el terra enrajolat amb pedra gravada amb motius concèntrics. Sembla fer uns vint metres d'ampla i uns quinze de fons. Tambè hi han restes de tapissos menjats pel temps, algun moble de fusta trencat, canelobres desfets i altres signes que em porten a pensar que es tractava d'un saló elegant fa temps. Algú l'utilitzà com a refugi, potser deixant algunes coses al seu interior. També hi han una mena d'entrades que potser s'endinsi dins de la pròpia muntanya... Como a mínim pareix segur...

Vaig mirar al bard amb un mig somriure

- Vinga Tofol no siguis així... Estàs més maco cuan somrius... A més, segur que aquesta nit ens divertim una mica... - li vaig fer l'ullet. 

Marieta es riu dissimuladament davant les queixes de Tofol, de segur pronte li passarà i s’acosta a la Syndra per fer una ullada en la foscor.

- Bò Tofol, no sigues moniato, si és el cau d’uns lladres millor que d’un monstre, almenys són del gremi i es pot raonar amb ells- diu rient en veu baixa, aleshores syndra fa l’explicació-. Això mateix que diu la Syndra.

Una vegada vist que no sembla haver massa perill pel moment, Marieta comença a fer una volta pel lloc i s’acosta a la foguera apagada per intentar encendre-la de nou, reorganitzant els tronquets i fent fora les cendres. Així Tofol i Jarnut podrien veure millor i tots tindrien un lloc on assecar-se. En això estava empleada quan va sentir a la Syndra.

- Ie, a festejar a la taberna! -va dir cridant-los l’atenció mig de broma- O neu rere una d’eixes portes misterioses per no fer sorollets, que el Jarnut i jo voldrem dormir. A que sí grandot?

Jarnut va treure una torxa i es va esperar uns moments per si algún dels seus companys en gastava una primer. Finalmente, malhumorat, la va encendre i la llum va disipar la foscor de la caverna.

-No patiu, que ja gaste jo una torxa, agarrats!

Després de escoltar la Syndra va dir:

-No sabem el que durarà la pluja, nanos! Millor ens asegurem de que no ni han sorpresetes més a dins. Hauriem de inspeccionar la cova més en profunditat.

Amb l'espelma d'en Tofol i posteriorment amb l'antorcha d'en Jarnut és fàcil per tots veure on us trobeu. Es tracta clarament d'un antic rebedor elegant, l'arc era l'entrada i la pedra arrodonida que veieu a fora, on l'aigua no deixa de caure-hi a sobre, era la porta. Porta abandonat moltes décades i podeu veure en els racons que diferents bestioles, res perillós, hi han fet cau. Teranyines, restes de closques, potser d'un petit roedor, caques d'algún mamífer més gran...

El campament en canvi sembla més recent, potser de fa unes setmanes.

Mentre la Marieta torna a encendre el foc se n'adona d'una petita bossa al costat de les pells que feien de manta. A dins hi troba un parell de monedes de plata, una daga i un parell de pomes podrides. Després encén el foc sense problemes i ja teniu un punt calent on reposar.

Les tres portes estan completament tancades, una a cada paret, i semblen massísses, de pedra dura. Si examineu al voltant no sembla que s'hagin obert en molt de temps.

En Jarnut es va dedicaar a examinar les portes, més per curiositat que per un altre cosa, ja que ell restava molt lluny de ser un experto ni red d'això. 

Estan tancades. Tenen un pany on sembla que hi hagi de cabre una clau força gran. A dins el forat només veus teranyines, sembla que ningú ha obert aquestes portes en molts anys. Hi ha marques a la pedra d'algú que les ha intentat forçar, però també són marques molt antigues.

Jarnut s'allunyà de les portes.

-Redeu! Son uns panys molt grans, per a claus generoses! Sembla que ha pasat molt des de l'ultima vegada que han sigut obertes pero diria que, en el seu dia, algú les va intentar forçar.