Partida Rol por web

- Doncs si som l'enemic ja pots anar-te per on hem vingut i buscar-te la vida tota sola... Gairebé perdem a dos dels nostres per salvar-te a tu, així que el mínim que podries fer és donar-nos les gràcies, tal com diu el meu amic Jarnut.

Em vaig acostar a Tòfol i Marieta.

- Anem, descansem una mica... Veniu aquí i reposeu una mica, ens cal un petit descans abans de continuar ... I, passeu de la nana...

Marieta va callar amb cara de circumstància, tal vegada havia parlat de més i va deixar al Jarnut parlar amb la nana mentre s'abraçava a la cuixa de la Syndra.

- Syndraaaa els verdets m'han fet un bony al cap! -es va queixar a la seua amiga senyalant-se la coroneta, a veure si hi havia sort i li feia un beset per fer enveja al Tòfol, al que va mirar divertida ara que havia passat tot.

Després es va mirar la nana de gaidó i va dir en veu baixeta, però que es podia sentir perfectament si estaves a prop:

- Per què no li diem a l'Ecs-sa que som els missatgers de la pau? Tal volta només té por i vol semblar la més valenta del corral.

Va seure de nou a terra, obrint el sac per fer recompte d'inventari. 

Va somriure amb dolçor a la gnoma i li va deixar anar a fer la seva. Estava ben segur que escriuria mils d'aventures de la petita Rabosa, i per fer-ho havia d'estar viva, no és que sentís res d'especial per ella, conceptes com l'amistat, la camaraderia i tota la pesca eren ximpleries de nins petits. Només havia que veure que feia res quasi l'havien pelat per mirar d'ajudar a una... una nana, una que ni tan sols se podria tirar. Era un pardal, només això explicaba que s'hagues adelantat sense la protecció de 'n Jarnut. Ell era un artista, no un heroi, no ho havia d'oblidar perquè la propera vegada no tendria tanta sort.

La nana era un corcó. Que si qui sou? Que si per què feu això? Si pogués resucitaría als goblins i la tornaria a lligar. Quin plom de tia, si fes menys preguntes y agraís més tot seria diferent, però actuava com si fossin ells els que tinguessin deutes amb ella. Anava a dir qualque cosa enginyosa i feridora però es va acostar na Syndra y se la va quedar mirant. No era com els àngels amb qui havia somiat però era força maca, i estava viva, ben viva, i en una estoneta hi seria molt més. Li va picar un ull amb un somriure angelical i va dir

- Està bé, descansaré però només perquè m'ho demanes tu.... Jo faria d'altres coses, per exemple - li va llançar una mirada flamígera i va sospirar abans de dir - guardia. Tristament, estic massa ferit per altres coses, he de descansar, però.... sempre es bo descansar amb una dona entre els braços.

Mirant a na Marieta li va dir

- Petita, has mirat si els nostres atacants guardaven res de valuós?

Llavors la nana es va tornar a queixar i en Tòfol li digué.

- Si no estàs contenta amb el resultat et podem lligar una altra vegada. Convendría que contestassis a les nostres preguntes, i qui sap, pentura ens farem amics. Que fas per aquí? I d'on et varem enxampar els verdosos?

Vaig riure amb el comentari de la gnoma i li vaig fer un gest perquè s'acostés a mi. Quan va estar davant meu em vaig ajupir i li vaig donar un suau petó al bony.

Després vaig sospirar i vaig somriure a Tòfol mentre assentia amb el cap.

- Apa, vine aquí i descansa recolzant-te en mi. Jo estic en millors condicions que tu. A més, et necessito fresc per a la nit, no ho oblides ...

Li vaif fer un ull amb picardia i em vaig asseure recolzant la meva esquena en una de les parets.

Estava ben feliç amb el seu bes al bony revisant el sac quan el Tòfol li va recordar aquella cosa tan important que se li havia passat.

- Èu Tòfol, tens raó! Sí que m'està afectant aquest bony...

Es va acostar als èssers morts per fer un ull al que portaven damunt i als sacs de terra. Es va tacar la mà amb la sang d'un d'ells i es va torcar amb el primer que va palpar sense veure què o qui era.

- Ecs...

Passa una estona tranquil·la on cadascú està amb els seus pensament, alguns arribeu a tancar un ull, altres simplement netegeu l'arma o passejeu per l'habitació en silenci. L'Elska, en el seu racó no tanca els ulls tot i que sembla que dormi, per com d'inmòbil està. La sang se li ha assecat a la ferida que té a la cella. Tot i així, un regalim li cau des de l'espatlla i fa picar al terra de manera molt suau en cada gota que cau.

La Marieta es passeja per l'habitació, on troba sacs de dormir, restes de menjar, algun ganivet oxidat. A sobre un tamboret de fusta hi troba el que sembla un tros d'una bandera de guerra negra, segurament dels pells verdes, amb un símbol d'uns ulls vermells dibuixats. Als cossos del goblins hi ha: una daga, una espasa curta, un escut en molt mal estat i un cinturó negre amb una serie de topacis blaumarins insertats.

-Gràcies... - diu l'Elska en veu baixa, fent un gest més gran del que el seu orgull li permet. Sembla que una vegada ho ha dit, ja lamenta haver-ho dit i s'enfada amb ella mateixa. 

-Porto tres dies aquí tancada - diu - Els goblins em van enxampar fent campament a l'entrada de la cova. Heu sentit a parlar del temible cavaller que habitava aquesta torre? Va saquejar les muntanyes durant anys, en l'època dels meus rebasavis...i té una cosa que em pertany. - escup contra el terra - El cavaller fosc de Morthmad. Deien que feia més de dos metres i carregava amb una estel de l'alba gegant contra els seus enemics. 

S'aixeca, amb dificultats i dolors.

-Agafeu el que volgueu d'aquesta torre, només vull una pedra que es va fer insertar el casc....Què hi teniu a Australk?

- Mec, caguerà de bou, no porten res de bò... -va marmolar la Marieta després de remenejar tot el que va trobar al seu pas- a lo millor les pedrotes les puc vendre per quatre xavos.

Es va seure a examinar aquell cinturó lletjot que ocuparia massa espai al seu sac i traient una de les dagues va començar a intentar desencaixar-les amb la punta. De fons sentia a la Elska contar la seua historia i cap al final, en sentir l'historia de la pedra va girar el cap.

- Una pedrota, com és?! -no hi havia res més temptador per a la Marieta que un lloc que semblava ple de tresors, si era certa l'historia de l'Elska aquell lloc devia d'estar ple i va mirar cap als seus companys quasi suplicant, oblidant per complet el perill- Nem a fer un cop d'ull? Tenim les claus de la barraca, no hauria de costar molt i... tresors!!!

Es va remirar l'Elska amb ullets divertits, per anyadir amb mala sombra:

- Si no l'importa a sa majestat que l'acompanye una lladregota Australkiana que necessita dinerets, clar.  

Pensava dir-li que no i tirar un comentari enginyós a na Syndra per castigar-la pels seus comentaris voltant al Jarnut però es sentia tan cansat, que no va dir res, una cosa molt estranya amb en Tòfol. Es va recostar amb na Syndra i es va deixar enrevoltar per la seva olor a herba i terra humida. El seu cos era tebi com sempre i es va quedar adormir de seguida.

Quan va obrir els ulls no sabia quan de temps havía passat, però els seus companys eren allà, netejant les armes i preparant-se per la següent batalla. Al final la nana va dir la paraula màgica i la tensió, al menys la seva va decreixer. Va xiular apreciativament i li va dir

- 3 dies? Has d'estar morta de gana, au, vine, compartirem una mica del meu. Aqui tens, menja a poc a poc, et farà mal. A Nosaltres es ha enxampat la tempesta, sino hauriem passat de llarg, però mira, ha estat una sort que et poguessin lliurar d'aquells carallots. I ara que, al·lots? Tornam a prop de la porta a esperar que escampi o ja que hi som exploram una mica?

Va somriure anticipant la resposta cridanera de na Marieta. Sabia ben cert que seria impossible apartar-la d'aquelles runes fins que no las hagués regirat del tot.

Vaig deixar que en Tòfol es mogués per donar-li alguna cosa de menjar a la nana. No hi pensava dir-li res, després de tot ella també havia de menjar doncs portava tres dies açi tancada...

I com sempre, la Marieta volia descubrir tot el que pogués... 

L'Elska es mira el menjar que li dona en Tòfol i se'n posa una mica a la llengua per tastar-ho.

-Segur que no està enverinat?

Després s'ho empassa i li agafa més de les mans. La noia està força afamada i els moviments se li veuen débils i lents.

-Tot el que trobem és per  vosaltres, només us demano la pedra del casc - mirant a la Marieta -Té un valor sentimental. -es fixa com la gnoma està intentant treure els topacis del cinturó- On vas animal! Que no veus que està encantat aquest cinturó? Té més valor amb les pedres on estan!

Es mira al grup.

-Feu una fila tota curiosa vosaltres quatre. No sé quin encàrreg esteu fent per Australk, però espero que no vingui del gremi, al menys,... només volen aniquilarnos per poder explotar les muntanyes.

En Tòfol va fer com si retiràs l'oferiment fingint estar ofès pel comentari de la nana. Va agafar una mica del seu menjar i li va dir

- Contenta? veus com no està enverinat o prefereixes esperar una estoneta més per si de cas? Coi de nans, més pardaleres no és possible, no veus que si et volguessin fer mal som quatre contra tu i que et donariem branca amb una mà lligada a la esquena? Au, menja t'he dit, i no em parlem més

A la fi va menjar i en Tòfol li va dir

- Veus? l'orgull sempre sona molt millor amb la panxa plena, despres d'haver pixat i ... bé, no direm res, hi ha al·lots petits entre noltros - digué mirant a na Marieta amb un somriure mentres pensava si havia sentit qualque cosa d'un casc amb una pedra enmig que tingués a veure amb nans, però res, no n'havia sentit de la historia però si la nana es jugaba la pell per això debia ser important. Amb aire inocent digué

- Però això vol dir que vens amb nosaltres? Mira que som un grup molt, molt selecte i no deixam entrar a qualsevol. Que pots aportar tú al nostre grup? En Jarnut té els músculs, na Marieta la traça, na Syndra la seva bellesa i jo.... el meu art, i tu que en pots fer? ets una maga? una guerrera pentura? Una noieta jugant a les aventures sense permís? No et preocupis per la nostra missió no té res a veure amb aquesta torre, i si trobam tresor suficient no m'importará deixar-te la pedrota sempre que no sigui perillosa.... i no, no venim a fer mal ni a expulsar a ningú, només volien passar la nit, però, es veu que la nit s'ha engrescat força.....

En Tòfol mirà als seus companys abans de dir - Hauriem de posar-nos en marxa, aquesta torre no s'explorarà tota sola, no?

-Jo no vinc amb ningú! -​​​​​​-diu tota orgullosa- Aquí cadascú per la seva banda...però la pedra del casc és per mi.

- Tòfol, deixa-la... No veus que no vol saber res de nosaltres...

Em vaig posar de peu disposada a tornar a posar-nos en marxa. Vaig guardar l'espasa i vaig revisar l'escut.

- Algú necessita alguna reparació abans de posar-nos en marxa? La veritat, tan lluny de la natura em sento una mica inquieta... - Llavors vaig caure en les paraules de Tòfol - Així que només aporto bellesa, eh? Ho tindré en compte, ho tindré en compte... - Li vaig treure la llengua divertida mentre condicionava i revisava tot per posar-nos de nou en marxa.

- Fet-va dir la Marieta ben contenta de tindre un nou tracte, de cop es va mirar l'Elksa sorpresa-. Ostres tú! Gràcies Elska, jijiji.

Ja tenia una pedrota quasi fora i li va pegar una punyà per encaixarla de nou abans d'enrollar el cinturó i guardar-lo al sac. 

- Escolta tú, que no sóc xicoteta, m'he fotut una muntonà de gnoms! -va dir girant-se indignada cap al Tòfol i llençant-li amb mala baba un troç petit de pedra que hi havia per terra, però va pensar que era una mentira massa grossa i va rectificar- Bò, tal volta un munt són dos o tres... però es que no ens hem trobat amb massa gnoms pel camí, només uelos! 

Va deixar estar el tema, un poc malhumorada i es va girar de cul al bard. En realitat Marieta tingué un noviet a Australk abans d'anar tot malament i que hagués de moure d'aventures, però no li havia dit res a ningú ni en tenia massa ganes. 

- Tranquil·la, que no ve del gremi -va directe cap al gremi, que no és igual-. Si et serveix, alguns Australkians també estem un poc fins la figa del gremi -va dir amb un somriure endiablat i d'un bot es va alçar quan Tofol els va animar-. Va, nem, que ja em comencen a picar les manotes de no fer res! 

Aleshores la nana es va tornar a ofuscar i Marieta va sospirar.

- Bò, pos toca't el parrús, si vols vindre bé i si no també... però algú hauria de vigilar les meues manetes si trobe el casc.

Es va riure i va correr junt a la Syndra per m'amprendre l'inspecció del castell.

- Syndra jo estic de lo més be i tú també!!! -i va anyadir en veu baixeta- Tòfol es que és un carabassa i no veu més enllà del seu nas.

Jarnut continuava sense fiar se de la nana.

-Si es per mi, millor que la nana toque el dos. No em ve de gust estar vigilant la meva esquena  si he de preocupar me també pel que ve per davant. Elska, si lo que vols es aquesta pedra, explicans el que es i te la entregarem sense problema en tornar a fora.

En Tòfol va somriure i li va dir a la nana - Està bé, cadascú a la seva, i com és així, si trobam el casc ens el quedarem, no et debem res, si de cas ens deus la vida tu a nosaltres però actues com una somera de càrrega. Tens raó Syndra, xerrar amb ella es una perdua de temps. I no et queixis, la bellesa és una cosa molt important a aportar.... encara que no tinc res a dir amb la precisió de la teva espasa.

La reacció de na Marieta el va fer riure. Un munt de gnoms? Ella? Pentura era una bellesa gnoma però ell no entenia de canons de bellesa que tinguessin a veure amb gent baixeta. Va aixecar les mans en so de pau i li va dir - Un munt de tres és més que respectable per als gnoms, estàs feta una gnome fatalle...jo no diré res, un cavaller no pot xerrar d'aquestes coses....però tu has vist cap cavaller per aquí?. Ja veig que t'has recuperat del tot, així m'agrada, no pots morir, he de contar moltes històries encara de Marieta, la Rabosa, la millor aventurera al sud d'Australk!

Llavors li va dir carabassa i es va encogir d'espatlles. Tenia raó, li havia anat d'un pel feia res, i tot per salvar a aquella ruca que només els posava en problemes. Es va aixecar, palpant-se el coll i beneint la velocitat de la gnoma en salvar la seva vida, no només això, la seva actuació havia salvat les seves cordes vocals i podria seguir cantant.  Va mirar en Jarnut i li digué

- No veus que es una somera coixa i només sap xerrar de la pedra? Però bé, si tu creus que li podem donar....ho podrem xerrar, però em fa rábia que només sapiga exigir en lloc de demanar amb educació i ajudar per conseguir això que vol. Segurament ens jugarem la vida, mentres que ella posa celles i protesta a la vora del foc. Si no ens refiem d'ella i ella de noltros, i no volem pendre-li la pedra l'únic que podem fer es deixar-la on la trobem, i si la vol que vagi ella mateixa per ella.

-El casc és meu! - va dir malhumorada - I el puc anar a buscar jo, no us estic dient que me'l porteu, simplement no l'agafeu! 

Després es va tornar a asseure al seu racó. Si no podia comptar amb la vostra ajuda allà es quedaria fins estar una mica més recuperada.

A l'altra costat de l'habitació veieu que el passadís segueix muntanya endins.