Partida Rol por web

Marieta ja estava llesta i preparada per a endinsar-se al passadís, sense la nana tossuda destorbant... però, a últim moment, mirà cap ella i li va saber fatal, per ruca que fos, estava ferida i ho havia passat molt malament. Sospirà, Marieta era d'aquella manera i podia de vegades ser molt pesada, i una punxa, i una lladregota, però al fons tenia bon coret. Es va acostar un moment a la nana i li va fer uns tocs al muscle.

- Descansa, si el trobem te'l portaré, d'acord?

Va tornar amb els seus companys i va pasar cap avant girant'se per mirar-los:

- Vinga que els tressors no es troben soles, l'últim és un moniato! 

Va riure mirant directament a Tòfol, que sempre es quedava darrere, i es girà per endinsar-se al corredor.

- Marieta, ves amb cura. No volem tornar a caure en un altre parany i ara sabem que no estem sols aquí dins... Veient que hem decidit continuar endavant, anem amb molta cautela, vigilant on posem els peus i controlant els nostres impulsos... bé? - Vaig dir mirant-la a ella i al Tòfol, ja que gairebé mor per anar a ajudar sense pensar a una desconeguda...

L'Elska es mira a la Marieta i sembla esboçar un mig somriure, per després, tancar el ulls uns minuts per reposar.

En Tòfol va bufar quan va sentir a la Marieta que li donaria el maleït casc a la nana. Va provar de dir-li que això no passaria però la paciència no era el fort de la seva companya, així que senyalant a la nana li va dir - Quasi em pelen per la teva culpa, et convé canviar la teva actitud perquè sino qui el troba se'l queda!

Va sortir darrera la Marieta deixant una distància de seguretat  i prement les dents per la rialla de na Marieta. Se estava fotent d'ell? Ell no era covard, ell era estratègic i sabia que la seva funció al grup era altra de suportar cops i sagnar, per això ja estava el Jarnut, però ell era un artista, un màgic de la interpretació, i tenia que tenir molta cura de les seves mans i atractives faccions, es guanyaba la vida només amb això..... estava segur que na Marieta protegia les seves mans. Va esbufegar de nou i va transformar la rabia en un fibló punxegut i va dir

- Quina sort estar aquí al darrere, així puc veure com caminen les gnomes fattales..... i deixa de correr, que això pot estar farcit de trampes. Vinga, al final d'aquest passadís ens espera la glòria, la fama i riqueses sense fi. Això de trobar objectes màgics de seguida ens augura un bon tresor.

Aneu amb compte amb les trampes! Si n’hem trobat una es probable que hi hagen mes!

La Marieta i la Syndra caminen al davant del grup recorrent el llarg i estret passadís. Les parets, de pedra, semblen construïdes fa molts segles, però robustes. La sensació que s'endinsen cap al cor de la muntanya és cada vegada més evident. Després d'uns cinquanta metres de pedra de cop us trobeu una gran porta de pedra al davant. Té un gran pany com les portes exteriors i al damunt hi ha una gran inscripció feta sobre la pedra:

Aquí reposa l'amo de la torre: el senyor de Morthmad. Que el seu repós no sigui mai perturbat.

A la vostra esquerra s'obre un passadís directament dins de la roca que s'endinsa avall en parets de roca escarbada. Podeu veure teranyines i la sensació que ningú ha passat per aquí en moltíssim temps.

- Clar que sí xeeee! Quan no he anat jo amb compte?

Va dir endinsant-se cap endins del corredor, davant de tots, l’intenció era anar amb tranquilitat, que ho va intentar, anar per davant mirant-ho tot, però els nervis de trobar premi la teníen emocionada i tal vegada cridava més que de costum. I escoltar a Tòfol punxat, això li va fer tanta gràcia que es va sentir una rialla pel corredor.

- Tòfol eres un manifesser, més val que et fiques les mans a les butxaques si trobem cap tresor.

Quan van aplegar i va veure aquella porta gegant va exclamar molt sorpresa:

- OSTRES QUINA PORTOTA!!!

OSTRES QUINA PORTOTA, ostres quina portota, quina portota, portooootaaaaa... El crit va resonar per tots els costats i va retronar cap abaix per aquell altre passadís que baixava.

- Mira quina gràcia, hi fa eco... -va dir mentre treia les claus que havien trobat abans, que li van caure a terra fent encara més enrenou- Xoc!

Les va arreplegar i començà a buscar alguna clau que encaixara a aquell pany.

En Tòfol mirà amb aire d'inocència a na Marieta i li digué

- Jooooooo? Manifesser jo? Que va, que va, jo el que volia es que se tregués la llana del cul, tota envarada ella, vull la pedra, vull la pedra..... i jo vull una gnoma que no sigui tan xerraire....Marieta?? Marieta....no vagis tan de pressa que podem haver trampes....

Llavors varem arribar a una porta i abans de dir-li res na Marieta ja estava trastejant el pany. Allà dormia per sempre el senyor de la torre. En Tòfol va intentar recordar llegendes que xerrassin del tal Morthmad, pentura una cançó o una obra de teatre. La gent no ho sabia però hi havia molta veritat a les arts i si algú coneixia les arts era ell.

Mentre na Marieta s'afanyaba amb les claus i ell repassava el seu repertori a la cerca d'informació li va dir a na Syndra.

- Estimada, podries mirar de convencer a na Marieta que si a una porta posa que no has de perturbar el descans d'un mort es per un bon motiu?? A mi no em farà gens de cas. Jo no és per dir res, però vos podria contar històries que esgarrifarien al més brau dels braus, liches, zombies, ombres, mòmies... realment voleu que ens trobem a una cosa como esa?

Mirava de reull el passadis amb l'espasa treta.... per si de cas, no l'agafariem per sorpresa una altra vegada.

- Anem Marieta, si us plau... Aturat un moment i no et precipitis tant... ¿Vols que ens tornin a ferir? ¿Vols tornar a veure al Tòfol per terra dessagnant-se? Anem, sé que pots esperar que comprovem tot el lloc, incloent comprovar qualsevol encanteri que pugui posar-nos en perill...

Vaig començar a concentrar-me per veure si detectava una mica de màgia en el lloc o en la porta.

Recordes algún conte per espantar els nens sobre el cavaller de Marthmor. Un sanguinari mercenari que media més de dos metres i col·leccionava els caps de tots els seus enemics. Tenia una torre prop d'Australk i durant la gran guerra va servir de general per les forces mercenaries de la ciutat. Després, quan va tornar la pau, ell no en va tenir prou, i des de la seva torre organitzava atacs a tot aquell que passés prou aprop de casa seva. Tothom el temia.

No veus rastres de màgia a la porta.

En Jarnut va fer una ullada desconfiada a la porta i es va girar cap a la nana.

-Elska, en saps alguna cosa d'aquesta porta? 

Marieta que anava a pinyó revisant les claus no escoltava a Tòfol, però quan la Syndra li va parlar, ajocà el cap penedida mirant-se els peus. No volia que tornés a passar-li res al bard en realitat.
 

- Ho sent... -va dir i va sacsar les claus- només volia veure si alguna en servia. Ara busque si hi han trampes.

Es va remirar de nou el pany i l’estancia, esta vegada de veres, per veure si era segur tot plegat.

Te n'adones que la nana no us ha seguit pas. Les paraules d'en Tòfol la deu haver ofés i s'ha quedat a la sala on la vau trobar descansant.

Es en girar se que es dona compte de que la nana no els havia seguit. 

-Millor. Marieta, sort

I, dit això, en Jarnut es va a apartar de la porta, no fora que la mitjana provoqués una explosió o a saber qué.