Partida Rol por web

- Espere que tinguis raó Tòfol... Perquè no m'agrada que cada vegada anigam més avall... Realment desitjaria trobar arrels d'arbres antics i animals que puguin ajudar-nos... Però, alguna cosa em diu que no hi ha vida aquí, que només hi ha mort i nosaltres... - Va somriure davant les seves paraules, com si aquestes calmessin les seves pors i escalfessin el seu cor - Llavors anem, com més aviat trobem un lloc per descansar lluny dels goblins, abans podràs fer-me entrar en calor al costat del foc... O, despertar el meu foc interior... - Li va donar un suau petó a la galta i va començar a baixar també després els seus companys, després de tot no tenia problemes per veure en la foscor.

A dalt, ens racons amagats del passadís que esteu recorrent, veieu algunes aranyes gegants que descansen tranquil•lament. No hi ha motius per pensar que us atacaran, però estan allà i d'alguna manera, amb els vostres moviments esteu fent malbé el que són les seves xarxes de caça.

Jarnut no va emvainar les espases i va continuar atent.

-Aneu amb compte. No m'extranyaria que ens trobarem un cau d'aranyes gegants o ves a saber!

- De fet... -va dir als companys amb veu que semblava tranquila- no feu massa enrenou, que tenim a sobre milers d'ullets de criaturetes de vuit potes. 

Criaturetes que be es podrien empassar a la Marieta d'un mos, o pitjor, embolicar-la amb aquella desagradable teranyina que tant l'esmussava al tacte. Va sentir un calfred mentre passava pel mig d'una i digué, quasi més per convèncer-se a si mateixa que a la resta.

- No patiu, les aranyes son com les vespes, si no les molestes massa, i no crides, i no lis fas fuss fuuussss amb les manotes... no et fan res de res, -va recordar com seguint aquestos mateixos consells, una vespa l'havia picada dues vegades seguides, bò almenys no van ser cinc com al seu germà el segon- de veres.

Ja quasi li havia passat el cabreig amb el Tòfol de preocupada que estava pensant amb aquelles potetes peludes fent-li pesigolles.

- Merda, si encara em quedés una mica de màgia podria parlar amb elles i demanar-les que ens ajudaren... Encara que, realment, la seva presència m'incomoda molt menys que la dels esquelets... - L'elfa mirava a les aranyes amb afecte i tranquil·litat, després de tot seguien sent criatures vives, lligades a la mateixa vida i unides all tot... - Tot i així, anem amb compte, no voldria que s'enfadessin...

Aranyes? Això anava de mal en pitjor. Els esquelets no eran molt agradables però no et podien fer mal, al menys la gran majoria d'ells, que no estaven animats per màgies negres de les que esgarrifaven els cors més braus, però aquelles coses peludes eren altre cosa molt diferent.

Va mirar cap a na Syndra que semblava feliç al estar enrevoltada d'animals que et podien cruspir en un sospir i va estar temptat de dir a na Marieta que no digués més ximpleries però va callar. S'acosta a la druida i li digué

- He sentit que les aranyes tenen por del foc... pentura si encenem les torxes no ens faran mal perquè.... aquí no sembla que hi hagi molt de menjar, i no m'agradaria converti-me en el seu apat.... som massa ben plantat i cant massa bé per morir d'aquesta manera tan poc refinada.

Jarnut, confiat, es va mostrar arrogant.

-Bah! No son més que aranyes! Les esclafem i au!

Al final de les escales arribeu a una sala de terra que acaba com un cul de sac. Sembla una antiga despensa escarbada directament a la roca. Ara tota coberta de teles d'aranya. Hi ha alguna ànfora trencada i plat de ceràmica partit pel mig. Al sostre veieu alguna bestiola més entre arrels i terra humída. En un racó del sostre podeu trobar el que sembla una mjnió de petit ous, segurament un niu d'aranyetes que encara no han eclosionat.

- No els feu res i elles no us faran res... Fins i tot espantar-les amb foc podria ser perjudicial perquè poden creure que volem desallotjar-de la seva llar o danyar les seves cries... Anem amb compte, respectant-les i sense resultar amenaçadors... estem a la seua casa i només estem de pas...

La meva posició i llenguatge corporal havia canviat per mostrar-me amigable i gens amenaçadora davant les aranyes.

- Veieu? -va dir girant el cap sense alçar la veu- Amarreu les aques valents, que la Syndra té raó i estaria be eixir tots plegats d'ací. A més, pobretes... ni que tinguessin la culpa de ser ben lletges i perilloses. 

Va callar quan aplegaren a l'estància.

- Ostres mira que be, un lloc per descansar una estoneta si voleu. Vols seure Syndra? Tú també hauries de seure un poc Elksa -no estava segura que li hagués donat temps a la nana a estar recuperada de les ferides-. Vaig a veure si hi ha cap altra eixida.

Es va passetjar per l'estància buscant cap altre passadís i de pas observant les bestioletes. Li feia un poc de por semblar un pastisset salat per a aquelles criatures, però la curiositat era més gran que la por. Es va remirar els ous.

- Oooh... mira Syndra, qué boniquets! Hauriem de fer-nos padrins de totes aquestes criaturetes assasines, -va dir fent broma- això sí, que no ens conviden als aniversaris ni bodes, que no hi han caragols -va fer un gest monetari amb les mans i es va incorporar per continuar inspeccionant-. Tòfol hauries d'escriure una bona cançó sobre les aranyes quan eixim d'ací.

Va mig somriure amb l'ocurrència, ja se li havien passat tots els dimonis, després faria per amagar-li les monedes al sac del seu amic sense que es donara compte.

Una cançó? d'aquells essers tan fastigosos? Hauria d'anar ben gat per cantar una cançó a unes criatures que se'l cruspirien en un tres i no res. Però no era només na Marieta qui semblava despertar els seus instints maternals amb les aranyes sino que na Syndra també semblava que estava contenta amb les visites.

La nova habitació era ben lletja i la presència d'ous de criatures ho feia tot pitjor. Mirant a na Syndra, que semblava l'experta a la matèria, va dir.

- No hauriem de fugir d'aqui? normalment als animals no els agrada que t'acostis a les seves cries...ous....o el que sigui....hauriem de tocar el dos....

Va dur la mà a prop del pom de l'estoc... aquell lloc li feia venir ganes de vomitar. No volia morir dins la panxa d'una aranya, ell es mereixia una cosa amb molta més classe.

- No, no es un bon lloc on aturar-se... En Tòfol té raó, tenim que fugir d'açi... A cap mare li agrada que les seues cries estiguin en perill... O trobem una eixida en aquesta sala o tindrem que tornar arrere...

En Jarnut es va esforçar per esbrinar si hi havia cap sortida de la cova.

No veus cap possible sortida, és un cul de sac. Totes les parets són masises de roca i terra.

-Nanos, no hi ha sortida. La hem cagat al entrar ací dins.

- Que extrany, deuria haver alguna cosa, altre túnel, algún conducte d’eixos per a que hi haja prou aire... I no hi ha res. 
 

Es va quedar pensant.

-Syndra no pots fer això que fas tú dels animalons? -va preguntar més preocupada que abans pel desenllaç que s’imaginava- Si voleu puc tornar pel túnel, a veure si ens hem passat per alt altre passadís.

- Ho sento, no em queda màgia...

Estàvem ben fotuts, d'això no cabia dubte...

Marieta va sospirar, no li agradaven gens ni miqueta les alternatives, però alguna cosa havien de fer.

- No hi ha cap altra eixida, ni ací, ni al passadís, tal com jo ho veig, tenim dues opcions. O ens arrisquem a que les criaturetes de vuit potes s’enfurismen, fent un descans ací, -va empassar saliva abans de continuar- o s’arrisquem amb tres ferits i lluitem contra els goblins.  
 

Es va quedar callada pensant, tal volta, no havien de lluitar tots i amb una meditada distracció hi hauria prou.

- Quants has vist ahí fora Elksa? Crec que jo podria eixir a correcuita per fer que em perseguiren i vosaltres poder eixir d’ací amb més seguretat -no li agradava l’idea d’acabar com un d’aquells porquets giraroris amb la poma a la boca, però preferia donar l’oportunitat als seus amics de fugir així que va fer broma per llevar-li ferro a l’asunt-. Els despistaré pel camí, segur, i si no no passa res, queden encara sis Raboses rere meu, jejeje.

Es va despenjar la motxilla i una bossa i la va deixar a terra.

- Això sí, guardeu-me les coses, tenen que aplegar a Australk.