Partida Rol por web

En Tòfol mirà a na Marieta amb els ulls oberts com plats. Estava diguent que una gnoma, que tenia les cames més curtes que les faldilles d'una cortesana. La mirà, dubtant si era qualque tipus de broma però al veure que la cosa anava de veritat de la bona va dir

- Però quins dois dius?? Amb aquestes cametes tan curtes t'atraparan abans de que et donis compte. Hem de sortir d'aquí, anem a l'habitació de'n Morthmar, descansarem sense que les aranyes ens molestin i els goblins no gosaran entrar... però no podem descansar aquí, en qualque moment una aranya vindrà a revisar els ous i haurem begut oli del tot..... Syndra, ja sé que per tu som uns animalets encisadors però totes les mares ataquen si les seves cries estan en risc i nosaltres som un risc.... i si totes les aranyes ens ataquen no ens hem sortirem.

Marieta va mirar al Tòfol arrufant el nas amb un gest de desaprovació, però quan va parlar ho va fer en calma, sense discutir.

- Tòfol, no tot és córrer, puc fer...

Però el bard no escoltava i va continuar intentant convèncer a tots de que el millor era tornar cap a l'estància del mort. Marieta va sospirar molt cansada.

- Be... si no és que els goblins s'han adonat del de la tomba, podriem fer el que dius, però hem de ser ràpids. ¿Què fem?

Es va mirar a tots esperant alguna cosa, la veritat es que com deia el Jarnut, estaven prou fotuts.

-Doncs be, millor ens posem en marxa, no? Aneu vosaltres davant. Si hem de correr i fugir val més que el que va més blindat vagi al darrere.

- Aniré jo al capdavant aleshores. Vinga, nem! 
 

Es va tornar a penjar la motxilla i els saquets, a punt per a eixir de nou pel passadís va fer una última ullada als ous. La veritat es que eren boniquets i es vendria be al mercat de bestioles, si no fora perque hi havia perill de mort inminent s’hauria ficat un a la butxaca. Es va riure per si mateixa amb aquelles idees i les va apartar del cap mentre pujava el primer graó.

Va sospirar, va agafar les seves coses i es va dirigir de nou cap amunt.

La nana, al veure que havieu arribat a l'acord a tornar cap amunt,  se situa darrera el gran guerrar humà i al veure que està fent molt soroll amb les seves passes li diu.

-Shhhhhh Que ens sentiran!

Després, a pas lleguer segueix a la comitiva cap amunt.

En Tòfol començava a n'estar-ne tip de na Marieta. Sempre s'arriscava i es jugava la pell, però sense entendre que no tan sols estava la seva en lloc sino la de tots. Semblava que es tornaven a posar en marxa i que la rao els tornava a il.luminar el cervellet. Necessitaven un descans, això era clar, i allà no el tendrien si no era dins la panxa d'un aràcnid.

Havien d'anar d'amagatotis, sense fer renou, però el concepte de sigil no era molt per guerrers, i la pobra Syndra estava més acostumada a l'aire lliure. Es va dur un dit a la boca demanant silenci i va xiuxiuejar.

- Camineu per on camini ni Marieta. Posau els cinc sentits o ens trobarem entre l'espasa i les aranyes... sense fer renou. Shhhttt...

En Tòfol seguí les petjades de na Marieta posant-hi cura, i es que, quan tenia la boca tancada, cosa no gaire freqüent, era sigilosa com un ratolí.

Arribeu de nou a la tomba del cavaller de Morthmar sense que aparentment ningú us hagi sentit, tot i que la Syndra i en Jarnut han fet força soroll mentre pujaven per les escales. Durant tot el camí les aranyes us han vigilat però semblava que, com que tampoc havieu fet res dolent al seu amagatall, us perdonessin la vida. 

Tanqueu la porta amb compte i quedeu clausurats dins l'habitació que olora a mort. El cadáver del cavaller us contempla, desfet, en la posició que la Marieta l'ha deixat després de clavar-li l'estoc. Pel terra i les lleixes de pedra que decoren la cambra hi ha calaveres per tot arreu.

Esmorteïda, encara sentiu la tempesta que descarrega sobre la muntanya.

Finalment vam arribar a aquell lloc de mort i putrefacció. Va mirar a tots costats mentre bufava de fàstic i amb força desgana.

- Bé, haurà de servir... Com ho fem? Jo necessitaria descansar totalment però si cal fer alguna guàrdia puc fer-la sense problemes. Suposo que la ferida acabarà per curar-se sola.

En Tòfol sabia que no li agradaria el lloc a na Syndra però era el millor que podia oferir-li. Dormir a la cambra d'eternitat d'en Marthmor no era romàntic però si que estarien més trànquils que envoltats d'aranyes fastigoses, i no creia que els gòblins gosasin entrar en aquella cambra.

En Tòfol va cercar un cantonet on la densitat d'ossos fos menor i va comançar a escombrar ossos, calaveres i pols amb la capa abans de posar-la en terra i cridar a na Syndra. Amb un gran somriure li va dir.

- Millor que descansis, que demà et necessitarem al màxim per poder xerrar amb les aranyes. Jo faré la primera guardia mentre compós una balada en honor a les esmeraldes dels teus ulls, les espases d'en Jarnut i la traça dels Rabosa.

Estava mòlt, però no podia dormir sabent que les aranyes estaven allà llestes per cruspir-se'l. Demà ja s'encarregarien dels gòblins.... i sortirien d'aquella maleïda torre. Només odiava més una cosa que les tempestes....el perill.

La gnoma va haver de contindre els bufits que li venien cada cop que sentía alguna mala xafada del cavaller, però que hi anava a fer? El pobre no tenia culpa de ser tan grandot. Ni la Syndra d'estar ferida, així que callà i va guiar al grup cap amunt. Només es va relaxar quan conseguiren entrar a l'estança i tancar la porta amb pany i clau.

- D'això res! -va dir Marieta a la Syndra- El Tòfol té raó, tú i Jarnut heu de descansar, deixeu que fem la guàrdia altres.

Va sonriure i després de deixar la majoria de les seues coses a un cantó, ben ordenadetes damunt una pila de cabots, es va apropar a Tòfol.

- Ja se t'ha passat l'aca amb mi, -va preguntar divertida fent-li copets al braç- o t'he de deixar fer la guàrdia soletes?

  Li va treure la llengua i es va allunyar per seure prop de la porta. 

-Marieta, jo, amb un hora ja m'he recuperat totalment. Sou vosaltres, els llançadors de conjurs, els que necessiteu un descans prolongat per recuperar la màgia. Aixi ha sigut amb tots les grups amb qui he treballat.

- Gràcies... Lamente les possibles molèsties que estic causant ...

Va somriure amb amabilitat a Tòfol, sabent quines eren realment les seves intencions, tot i que ara no li importava... Ell tenia raó, si descansava bé aquell temps al matí podria intentar convèncer les aranyes que es posessin del nostre costat i ens ajudaren a sortir de l'exterior d'aquella torre per passar per sobre dels goblins.

Es va acostar fins a la zona que havia condicionat en Tòfol i es va col·locar allà per poder descansar. No anava a negar-li res al seu bard en aquests moments...

L'Elska s'asseu aprop de la Marieta.

-Sou un grup de gent molt curiós- li diu mentre es mira com la Syndra s'estira sota l'atenta mirada d'en Tòfol.

Marieta va riure amb l'ocurrència del Jarnut mentre trastejava amb les coses que portava a l'unica bossa que no havia deixada a un costat.

- ¿Quins conjurs Jarnut? Si jo no sé encendre ni el foc sense cremar-me com per a... -va alçar el cap i va veure que parlava del Tòfol i la Syndra- aaaah val, clar que et refereixes a ells, sí, té sentit. 

Va treure el cinturó del goblin per fer-li una ullada més exhaustiva quan l'Elksa segué al seu costat. La va mirar amb un somriure.

- Ooooh, moltes gràcies Elksa! -per descomptat que "curiós" era un adjectiu més que complidor per a un gnom- Tú també ets curiosa.

Es va acostar una miqueta més a la nana arrastrant el cul per terra.

- Digues, ara que estem d'escoltetes i germanor, per a què vols el casc-reliquiafamiliar-elquesiga, que fa? -li va preguntar Marieta amb curiositat i sense cap malicia- Voràs, es que si ho saberem facilitaria les coses, perque clar... jo crec que eres bona nana i no l'utilitzaràs per fer el dimoniet, em caus be, saps? A mi els nans em cauen molt be, perque saben el valor d'una bona pedrota -va sacsar el cinturó en l'aire divertida-. Però com que al grup hi han dos humans i mitja doncs com que no l'aconseguiràs si no sabem més de tú.    

Li va donar uns copets amistosos al muscle.