Partida Rol por web

En Tòfol va alçar una cella en quan va sentir que na Marieta li donava la rao. Això si que mereixia una balada, una poesia i posar totes les musses mans a l'obra. Si estiguessin a una altra banda ho hauria celebrat amb vi però allà no hi havia, i no era judiciós fer-ne servir quan els gòblins eren tan a prop. Quan Marieta va passar a punxar-li ell li va dir

- Ja m'has donat la raó, així que t'hauré de perdonar. Pots fer guardia però després... i res de mirar sota les flaçades de na Syndra i meves, això son coses de majors. - li va picar el ull i es va mirar a na Syndra com s'acomodava i li va somriure animant-la a descansar.

Es va treure l'estoc i se'l va mirar com si miràs una cosa estranya. Ell no era un guerrer, era un artista i aquestes coses de les espases no eren el seu fort però hauria de lluitar contra els gòblins si volien sortir d'aquella maleïda torre. Va mirar amb curiositat a la nana i com la Marieta la mirava d'ensarronar. Pobreta, li feia una mica de llàstima i tot. Res es podia resistir a la tempesta anomenada Marieta.

L'Elska mira als ulls a la Marieta, després a terra. S'acosta a la seva orella, però el to de veu el pot sentir tothom en una sala tan petita. Com un xiuxiueig al vent.

-Em caus bé. El casc és important per a mi perqué conté una pedra que pertany a la meva familia. Morthmar va ser un gran saquejador que va atacar tant a les caravanes de mercaders com als pobles de la muntanya. I els mercaders tenien la ciutat al seu costat, amb els seus soldats i les seves armadures lluents. Nosaltres només teniem les forces del uns i els altres. Els meus avantpassats van perdre aquella batalla i se'ls hi va robar tot. Aquesta pedra...no té res...només simbolisme per mi a i la meva familia. És la pedra lunar, una pedra que portava, en forma de penjoll, el cap del nostre poble com símbol d'unitat. I en el temps que toquen viure l'he de recuperar. Si cau en mans de Australk.. i els mercaders...i tota aquesta gentussa... acabarà a Meip, a Peic, a casa d'algún noble o en una coberteria de plata... Ells no valoren res, si val or, ho venen. No sé quan val en or, i no m'interessa. Recuperar aquesta pedra pot dir recuperar la confiança de la meva gent en aquests temps tan convulsos... I la necessitem sinó volem acabar....desapareixent.

Els ulls se li han encés, els té vermells i humíts. Recobra la compustura i es mira a la resta del grup com es posa cadascú al seu racó a descansar.

Jarnut va aplaudir quan la nana es va sincerar d'una vegada.

-BRAVO! No costaba tant, oi? Sentint això, no tinc cap problema en que te l'emportes.

La nana aixeca el cap. La resposta és del tot inesperada, ja que només s'estava sincerant amb la Marieta, no esperava que tota la sala tingués l'orella posada.

Orgullosa, s'aixeca i es torna a asseure en un racó, sola. Amb una mirada desafiant cap a en Jarnut.

Syndra es va acomodar entre les pells i el cos de Tòfol. Necessitava descansar i d'això no hi havia cap dubte, encara malgrat allò va escoltar amb cert interès la conversa de la nana amb la seva amiga i companya Marieta.

Acabava de cridar-la mig humana i això li va fer gràcia, ja que generalment la cridaven mig elfa, posant l'accent en els seus trets més característics. Potser, hauria de resultar-li un insult però ella no renegava ni menyspreava la seva meitat humana, de manera que simplement va somriure i va pegar el seu cos al del bard, buscant la seva calor i el seu afecte.

-¿Qué pasa? ¿No es el que volies? He ferit els teus sentiments? Vols un abraç? 

- Ai Elksa... -va dir la gnoma amb els ulls ben plorosos i botant-se qualsevol distànciament cordial es va abraçar un momentet a la nana, de vegades Marieta era massa sentida.

Però de cop la veu del Jarnut va interrompre la seua intimitat i aquesta es va apartar tota ofuscada cap un racó. La Marieta es va alçar d'un bot i es va girar cap al guerrer.

- Jarnut, ma que eres tros de soca insensible!!! -el va renyar amb els braços a les caderes, com si fos un xiquet xicotet, encara que probablement en feia sis com ella- Que no veus que era una conversa privada i a més s'ho ha passat molt malament? Ja vos vaig dir que era bona xicona...

Va arreplegar el saquet de terra amb intenció d'anar cap al raconet de la nana i es va ajupir al seu costat.

- Elksa no t'enfades, val? Per supost que et tornarem el casc i a més ara et contaré qui som nosaltres! -es va seure sense esperar resposta per la seua part amb el sac entre les cametes- Mira, nosaltres nem directes a reunir-nos amb el gremi d'Australk, -abans que la nana renegara li va fer una senyal per a que es tranquilitzara i s'explicà amb rapidessa- No és el que penses, ens han enviat els druides de la muntanya perque som... -va fer una pausa dramàtica, just abans de treure de la bossa la vara de la pau, que va alçar sobre el seu cap amb tota l'èpica que va ser capaç- ELS MISSATGERS DE LA PAU, TA-TARA-RAAAAAAAAAÀ!!!

Esperava que li hagués quedat rodona la presentació, encara que va trobar a faltar algunes notes del Tòfol de fons.

Els nans podien ser tan silenciosos com un batalló de dracs borratxos. Era completament cert que si eren dins una muntanya podien ser-ho, però l'art de la conversació silenciosa no era el seu fort. Els motius semblaven ser legítims i ben normals, recuperar una relíquia familiar, tornar al poble el que era del poble i tota mena de sentiments lacrimògens per posar el parany però en Tòfol veia més a lluny que la majoria. No hi havia res per tenir pensaments mesquins que ser-ho, i en Tòfol podia ser-ho com qui més.

Anava a obrir la boca quan en Jarnut demostrava no tenir massa tacte. Podia entendre'l perfectament. El coi de nana no feia res per fer-se estimar, només exigia sense donar res a canvi. Per ell estava clar que ningú es jugava la pell només per una pedrota, així que havia d'haver qualque cosa més, però per esbrinar-ho caldria dels poders de na Syndra, i per això havia de descansar be.

Amb to despreocupat va dir

- Abans de que comenci la festa de tornem la pedrota a la nana hauriem de saber si l'objecte es màgic. Que es possible que inicialmente no ho fos, però el contacte durant tants d'anys amb un mort vivent podria haver maleït l'objecte, i no l'hauriem de tornar fins que sabem si es segur  o no. Quan na Syndra descansi un examen de l'objecte ens podrà dir més coses per si es segur tornar-lo o no.

Es va acostar a na Syndra y es va posar darrere seu per que ella pogués recolzar-se damunt d'ell. Va acaronar-la amb certa tendresa i li va dir.

- Només 10 minutets que estic de guardia i no em puc dormir. Descansa, descansa estimada, temps tindrem per gaudir dels nostres cosos.... ja m'ho pagaràs, amb interessos

Era difícil no deixar-se dur per l'escalfor de la pell de na Syndra, però estava de guardia i ella havia de descansar. Pentura en acabar la guardia tendrien temps de... bé, d'allò.. perque amb un descans de dues horetes ja bastava. No podria ser molt més pacient que això.

-Quins missatgers? Quina pau? Quins druides? - l'atenció de la Elska es gira cap a la Marieta.

Marieta va somriure i es va rascar pensativa el cap amb la punta de la vareta, eixa part que tenia forma d'arbre.

-Vegem... Conéixes a Or-Thauk? Un vell druida molt simpàticot, així amb una barbota llarga i blanca -no era gens esclaridor donar aquella descripció d'un druida major, hauria de ser més específica- bò, és el representant que han elegit les tribus de les muntanyes. El cas es que ens va encomanar portar aquesta vareta tan polida -la va alçar de nou- cap al gremi per a aconseguir que aquella sacsà de uelos agarrats que es torquen el cul amb un confeti, accepten iniciar un bon dialeg per la pau i que aquella colla que es diu guàrdia deixe de fer l'animal de séquia per les muntanyes -es va ficar la mà, més be la vara, al pit recitant les paraules del vell Or-Thaulk com les havia dit amb la mateixa entonació i tot-. Esperem i preguem que ens porte un període de pau duradora...

Va mirar als seus companys des d'on seia:

- Ho he dit bé o m'he deixat alguna cosa? -dit açò va tornar a guardar la vara i el cinturó de pedres a la bossa.

¿De veritat que Marieta estava explicant-li tota la missió a aquella nana que recentment havíem conegut ¿Però què estava fent? No podíem fiar-nos d'ella ...

Va mirar Tòfol, una mirada de sorpresa i estupefacció davant el que estava explicant Marieta, sabent que ell la coneixia millor i podria fer-li entrar en raó.

- Tòfol... Ens posarà en perill... No crec que sigui segur que ho expliqui... - Li va xiuxiuejar a l'oïda suavamente.

En Tòfol mirà a la gnoma amb els ulls oberts com òlives amb conjuntivitis. Com se podia ser tan tros de soca?? Si, podia entendre que això de no fer més de dos palms de'n terra havia d'unir per força, però d'allà a amollar-li tot per la cara n'hi havia un món. Va carraspejar tractant de cridar l'atenció de na Marieta sense tenir gaire sort. El tren de la incontinència verbal de la gnoma ja havia sortit i l'única cosa que podia fer era posar-s'hi davant i pregar per arribar a temps.

Amb un to suau amb una nota d'avertència cap a la bocamolla gnoma va dir

- Us he contat mai la llegenda de la granota amb la boca molla? És molt bona.... això era i no era una granota amb la boca molt molla. Estava ben orgullosa de ser la granota amb la boca més ampla i la que més xafarderies en sabia. Sempre era contant la història més sucosa, sempre sabia tot de tothom, però en lloc de callar utilitzava el que sabia per fer-se la important sense tenir en compte els sentiments dels seus amics.... Un dia va xerrar de més i se'n va anar molt ufana a la seva bassa a dormir i totes les seves amigues van aprofitar per cosir-li la boca amb fil de ferro perqueè no pogués xerrar més. Així que, si un dia vegeu en una bassa una granota amb fil de ferro a la boca es la bocamolla, tractant de fer-se perdonar per les seves amigues....

Va mirar a na Marieta i li va dir

- O, traduint, els motius de la nostra missió no son d'incumbència dels nans, menys si son desconeguts. Ja ens hem portat molt bé amb n'Elska. L'hem salvat la vida...ens estam pensant tornar-li el coi de pedra.... i els nostres plans no tenen res a veure amb aquesta torre, així que quan passi la tempesta partirem, i cadascú que se'n ocupi de lo seu.

Marieta es va mirar al Tòfol amb un somriure inocent, que tal volta amagava alguna cosa més.

- Pobra granoteta, -va dir amb pena- quins amics més molls li van caure, ni que hagués dit que es xuclaven el dit quan dormien o algun secret inconfessable!

Semblava divertida al principi, però era  apariència, perque es va ficar més seriosa.

- Ja ho sé, Tòfol, no m'acaben de regalar el primer engranatge -començava a estar-ne farta i dolguda de que els seus amics sempre qüestionessin les seues decissions-. No veig per què no hauria de refiar-me d'ella contant-li qui som, quan ha estat sola i ferida qui sap des de quan, i a banda, m'acaba de confiar la seua història... -va fer una pausa amb els ullets mig plorosos- Hi hauria que veure qui no està tenint en compte els sentiments de la resta. 

Es va girar de cul abraçant-se a la seua bossa, de cop trobava molt a faltar la seua família i les coves, on ningú creia que feia bajanades per ser amable amb cap altre.

L'Elska queda totalment sorpresa quan veu com la Marieta aixeca la vara.

-Aquesta vara no pertany a cap druida, és una vara del meu poble, també desapareguda fa molt de temps... si la porteu a Australk ells la partiran en trossos i la vendran perqué algú la pugui fer servir d'escuradents... 

Visiblament enfadada es gira i s'estira entre la pell que porta per capa i intenta concil·liar la son.

Les hores de guardia, pels que feu guardia, es fan llargues i lentes. Pels que dormen, el descans és merescut, però el terra és poc cómode i cada poca estona us desperteu per donar la volta i buscar una posició més cómode.

A fora, en algún moment de la nit, heu sentit passes d'algú que s'acostava, segurament un goblin curiós, però ningú ha gosat creuar la porta amb la inscripció tant amenaçadora. 

La tempesta, a fora, sembla haver acabat i ja no se senten trons.

Na Marieta era impossible. Es posava a contar els seus plans alegrement, només perquè una nana li queia bé. No va voler discutir més, total que aconseguiria, que plorés? Ell s'estimava molt a na Marieta a pesar de ser un corcó la majoria de les vegades, i no li volia fer mal però la nana podia amagar coses que ells no sabien. Va guardar silenci i es va dedicar a fer voltetes per la cambra per evitar dormir-se durant la seva guardia

Després de la guardia havia estat tan cansat que ni tan sols el cos de na Syndra va despertar en ell el més mínim desig. En Tòfol s'acostà a ella per sentir la seva escalfor i abans que pogués pensar en fer una passa més ja estava dormint. Es va despertar quan els cabells de na Syndra li van fer pessigolles i va obrir els ulls com si pesassin tres tones.

Quan els va obrir va besar amb tendressa el cap de na Syndra i li digué

- Sembla mentida, mira que et vaig mirar de despertar per escalfar-te el llit i no hi havia manera....i jo que creia que els elfs i els de la seva sang no dormien massa. Ni els roncs de Jarnut t'han despertat.....

Va mirar a la nana enfurrunyat i només va somriure quan va escoltar que la tempesta s'havia aturat. Si no plovia podien partir, deixar al coll de nana a la seva i que ella recuperés totes les coses robades de fa 500 anys. Si la deixaven encara diria que els seus calçotets eran del seu repadrí..... però no en diria res nou. Si na Marieta la volia adoptar era cosa seva....ell amb sortir d'allà ja en tenia prou. Es va aixecar per estirar una mica els muscles hi va dir

- Ja és de dia, i qui s'aixeca prest, és el més llest, i qui no s'aixeca per mandra és un bon bandarra... Au, que ja no plou. Guillem d'aquí, continuem amb la missió i cadascú a la seva.

Unes poques hores de son menys que la resta necessitava per recuperar-se, però feia massa temps que no tenia aquests petits moments de relax, així que simplement es va quedar estirada, al llit i deixant que el bard cregués que s'havia despertat abans que ella.

- No tenia ganes d'haver de posar-me a cuinar si em despertava abans, així que... Simplement et vaig deixar gaudir una mica més que em fiquessis mà. A la propera, simplement et deixaré dormir sol... - Li va fer l'ullet divertida mentre s'acabava d'aixecar.

Va mirar la resta dels seus companys i es va adonar que la tempesta ja havia acabat.

- Anem, com més aviat sortim d'aquí, millor...

Jarnut va pegar l’oida a la porta per tractar de detectar moviment s l’altre costat. 
-Va, mandrosos! Hora de sortir d’aquesta tomba d’una vegada.

Notes que les paraules de la Elska mostren molt poca confiança cap als druides, cap a Australk i cap al pla de establir pau amb la gent de gremi. No creus que els druides hagin trait a ningú, simplement ella no està d'acord amb aquesta decisió, que segurament ha pres altra gent del seu poble. L'Elska té un odi visceral pel que representa el gremi i té la impresió que la gent la ciutat només volen acabar amb ells, i qualsevol pla de pau és només una trampa per acorralar-los.