Partida Rol por web

Syndra es mou intentant deixar fora de combat amb la seva espasa al goblin que estava intentant fugir però el seu cop torna a errar.

Veieu l'Elska que apareix per l'entrada del túnel. Ve més ferida que ahir, com si el descans no li estigués provant. A una mà porta l'espasa curta i a l'altra s'ajuda amb les parets per caminar. Al veure que els goblins estan atacant-vos es posa a ajudar-vos, com pugui.

-A la merda! No seré jo qui es rendexi! 

I va carregar sobre el goblin A pero s'el veía debilitat per les ferides i la seva ofensiva va fracasar absolutament.

Els impactes d'en Jarnut donen cops a l'aire mentre el goblin que té davant riu davant la seva superior agilitat.

-No m'atraparazzzz! - diu mentre riu i es cobreix el cap amb l'escut.

L'altra goblin, el que en Tòfol i la Syndra empaiten, es dona la volta per mirar-se la ferida, després es mira al bard i amb un impetu i decisió clava l'espasa al pit del bard que cau de genolls a terra tot mirant-se als seus companys i sense entendre què està passant. Al seu voltant es forma una taca vermellosa que li taca el pantaló. La Syndra s'horroritza davant la precisió del ferro d'aquell goblin que fins aquell moment només marxava corrent.

-Eztupid humà vestit de colors...mira quin vermell -diu mentre treu l'espasa del cos d'en Tofol.

Quan el goblin recupera l'espasa, el cos d'en Tòfol cau a pes mort sobre el seu bassal de sang.

L'Elska, al veure com en Jarnut tenia problemes per acabar amb un goblin es tira al seu costat amb l'espasa en mà, està defallida i li falten forces i decisió per la cual cosa l'espasa no aconsegueix tocar tampoc al goblin que encara riu més al veure que dos no poden amb ell.

Veieu com en Tòfol va perdent color altra vegada, com ahir al vespre, i torna a tenir aquella mirada perduda, com si estigués en un túnel on la llum del final el crida i ja poc us té en compte.

El goblin que lluita amb en Jarnut es destapa de darrera l'escut i amb un crit sec deixa anar la seva espasa contra l'humà però la maranya de moviments que està fent l'expert lluitador amb dues armes para el cop entre sons estridents del metall picant.

En sentir les paraules del goblin fugidor Marieta es va girar a temps per veure horroritzada com el Tòfol tornava a caure a terra ensangonat. Durant menys de mig segon es va debatre internament, però encara que el Jarnut estava ferit només li'n quedava un i estava segura que podria amb ell. En cambi Tòfol... 

- Syndra estigues pel Tòfol, per favor! 

Va cridar asustada mentre anava a la carrera cap a aquell desgraciat amb l'estoc per davant.

Mentre intentava desfer-me d'aquell follet vaig veure com tornaven a ferir el bard davant els meus ulls, provocant que el meu cor donés un tomb al veure'l en aquell estat.

Enbeine l'espasa i em vaig agenollar al seu costat.

- Anem bocabruta, no pots deixar-me... No penso permetre-ho... No vas a lliurar-te de la mi així com així...

Vaig començar a intentar tractar les seves ferides amb alguns dels coneixements que havia adquirit amb la família de la meva mare, tot i que semblava que aquests coneixements estaven una mica rovellats...

- Que algú em done alguna poció!

L'estoc de la Marieta es clava a l'aixella del goblin i amb un cop sec la treu. De la rabia i frustració de veure al seu amic caure per segona vegada la Marieta hi posa tota la força que té i encerta de ple, en els òrgans vitals del pell verda. Aquest cau, sense vida, a terra, de manera que la seva sang es comença a barrejar amb el rastre que la Syndra està fent amb la sang del bard al arrossegarlo cap a un racó.

La Syndra, amb els seus coneixements de medicina, dubta que pugui fer-hi res, però, insistent, hi va aplicant gasses i gasses, i quan ja no en té més, utilitza alguna de les seves peces de roba per ajudar a taponar la ferida. Hi posa força i alguna cosa més, que poc a poc, van estabilitzant a en Tòfol.

En Jarnut, enrabiat, blandeix la seva primera espasa per sobre del cap del goblin mentre que la segona la clava, encertadament i aprofitant que el goblin està mirant amunt, al coll del pell verda, que cau a terra mort.

L'Elska es mira el panorama: cinc goblins destrossats decoren l'estança on ella va ser captiva. Després veu la Syndra com prova de curar a en Tòfol inconscient. S'acosta a ella, s'acosta al bard, li mira el pols i després posa la mà a l'espatlla de la druida.

- Es posarà bé. Respira. Ho has fet be.

Després mira a en Jarnut, que recupera l'aire de l'esforça i la Marieta com treu l'estoc del cos sense vida d'una dels goblins.

Marieta va torcar la fulla de l'estoc en quan el va treure i inmediatament després d'enfundar-lo es va girar tota preocupada cap a la Syndra. Es va mirar a la seua amiga amb ullets plorosos retorçant les mans, qualsevol diria que s'havia acabat de carregar dos goblins quasi a sang freda, semblava una xiqueta xicoteta amb aquella traça.

- Com està? -es va mirar al guerrer un moment- Estàs molt malament Jarnut, podries carregar-te'l al llom per tocar el dos d'ací?

Estaria be fugir quan abans d'allí, no semblava que anaren a millorar les coses allí atrapats, així que va arreplegar de terra les seues dagues disposta a mamprendre de nou el viatge si els seus companys estaven preparats.

- Crec .. Crec que bé... Ja no sagna, tant... - Va mirar el cos inconscient del bard i després a Elska i Marieta - Gràcies... - Va assentir a les paraules de la gnoma - Si, és millor que ho traguem d'aquí com més aviat... Jo puc ajudar a Jarnut a carregar amb ell... - Va mirar ara al guerrer - Pots amb ell? Jo et donaré un cop de mà.

Va esperar que vingués per ajudar-los, enfundant de nou la seva arma i guardant l'escut. A la propera li donaria el seu escut a Tòfol, després de tot semblava tenir un imant per rebre ferides...

- Anem, com més triguem més possibilitats hi ha que tornin a atacar-nos.

Passen uns deu minuts que utilitzeu per recobrar l'aler. Després en Tòfol comença a tornar en si, es desperta desorientat, ha perdut molta sang i necessita ajuda per caminar, però està viu, per un moment (o dos) ha semblat que el perdieu per sempre. Caminant cap a la sortida de la cova us acompanya l'olor humida de la pluja que ha caigut, una olor agradable, especialment per algú que adora tant la naturalesa com la Syndra. Al darrera, com un gos abandonat, us segueix l'Elska, també coixejant, fins a la sortida.

El sol ha sortit per l'horitzó i escalfa la terra. És un bon dia. No veieu cap rastre de la quantiosa quantitat de pells verdes que ahir van entrar a la cova.

Marieta sospirà aliviada en veure que Tofol es despertava. Havien d'eixir d'allà ràpidament. 

- Au, escampem la boira abans que vinguen més -va xiuxiuejar.

Es va quedar un poc enrere per ajudar l'Elksa si la deixava i en quan el sol li va encertar als ulls els va tancar amb molèstia arrufant el nas. S'alegrava d'eixir d'allí i que fera més escalforeta que el dia anterior, però aquella llum sempre li molestava més que res als seus ulls de gnoma quan eixia de la penombra.

- Bò, haurem de trobar algun lloc per menjar un poc i descansar, cap a quina direcció creieu que tindran una bona taberna?